En política, com en tot a la vida, quan es té una perspectiva pròpia i immutable de la realitat la veritat objectiva perd el seu sentit. Escolto els líders de la CUP justificant els incidents d’aquests dies al barri de Gràcia i no puc evitar corroborar la frase anterior. La seva perspectiva de la realitat és una de molt determinada, i no admet diferents angles d’interpretació discrepants. Escoltem, si no, les declaracions en les quals justifiquen els actes violents d’alguns manifestants com una reacció lògica -diuen- al desallotjament d’un local que un grup de gent s’havia fet seu mentre l’Ajuntament pagava el lloguer a costa dels contribuents. Segons la perspectiva de la realitat dels dirigents de la CUP, la culpa de la violència recau sobre els Mossos d’Esquadra i sobre l’Ajuntament de Barcelona, però no pas sobre els manifestants que han cremat vehicles, fet destrosses i agredit més d’una dotzena de policies en el decurs d’una batalla campal urbana.
Resulta sorprenent que una força política es posicioni i prengui part acusatòria de forma tant clara i contundent contra qui sigui sense haver escoltat preliminarment el testimoni de totes les parts presents en el conflicte: manifestants, mossos i veïns agredits o simplement testimonials. També sorprèn que aprofitin aquest conflicte per entorpir el procés de discussió i aprovació dels pressupostos de govern de la Generalitat, el tema crucial sobre el qual gravita tota la legislatura però molt particularment les polítiques socials del país, sotmeses a una gran exigència de revisió per la mateixa CUP i la resta de partits de l’esquerra.
Se’m fa difícil pensar que una força política que actua així pugui defensar prou correctament els interessos de la societat, fins i tot d’aquelles capes de la societat més desfavorides a les quals diu defensar i representar al Parlament de Catalunya. Més aviat tinc la impressió que alguns dirigents de la CUP demostren tenir certes temptacions totalitàries que, o bé són irreflexives o bé provenen d’una revenja infantil per les contrapartides exigides per Artur Mas en el moment de la seva renúncia a President. Potser m’equivoco, com també potser m’equivoco si dic que als dirigents de la CUP sembla que els agrada fer el mateix tipus de teatre que fan la resta de partits polítics, entregats sovint a gestos, declaracions i escarafalls mediàtics per posicionar-se enfront dels rivals i cridar l’atenció dels seus potencials seguidors, tics del que segurament anomenaríem avui la “vella política”.
Abans de les eleccions molta gent sentia una simpatia emocional per la CUP i darrerament se sent molt decebuda. Alguns periodistes i opinadors proclamen amb veu foteta que “això ja es veia venir” o que “la CUP sempre ha estat així”, com volent dir que la culpa de la decepció recau sobre la ingenuïtat dels que van dipositar un vot de confiança en ells. Aquest raonament em sembla absurd. Pel mateix argument, també hauríem de tractar d’ingenus i babaus els que voten qualsevol altre partit polític, és a dir tothom, i no crec que això sigui correcte ja que qualsevol votant té el dret de confiar, d’equivocar-se i, sobretot, de criticar o d’aplaudir el partit al qual vota o no vota, no només en campanya electoral sinó també durant la legislatura. Alguns votants de la CUP comenten avui al carrer -no sé si per criticar-los o justificar-los-: “és que estan en un altre Planeta”, entenent que aquest Planeta es troba en la seva perspectiva pròpia i immutable de la realitat.
