La premsa de color pretesament roig de Madrid fa dies que suca un rotllo de pa sencer en el suc d’una nova trama de corrupció que afecta l’exministre Cristóbal Montoro –àlies Nosferatu–, en la qual s’ha sabut, a més, que l’il·lustríssim hauria tingut accés a informacions fiscals confidencials dels seus rivals polítics.
Aquest nou fulletó, com sol passar, s’estructura en base a una seqüència serialitzada que els talps judicials habituals filtren amb la solvència i la mala llet que els ha caracteritzat de sempre. Un melodrama que, també com sol passar, ja ha esguitat Alberto Núñez Feijóo, que per ara es limita a agafar mosques i a tocar la corneta contra Pedro Sánchez en tots els mítings que el seu equip li encadena. Mítings que només serveixen perquè les televisions i les ràdios amigues escampen el seu minut d’or exigint eleccions i comparant Sánchez amb Pablo Escobar.
A aquestes alçades de la sarsuela s’ha de tenir un nas de pam per interessar-se per cada nova investigació periodística que es desgrana en cent informacions serialitzades. Aquestes investigacions –he, he– prenen les dades d’indagacions interessades que jutges i policies articulen contra el PP o el PSOE, segons els propis gustos i la bandera amb què s’identifiquen. En tot aquell món del tarquim madrileny la justícia o la veritat no interessen a ningú. El líder del PP se’n fot, de Koldo, d’Ábalos i de Cerdán. Ell només vol acorralar Pedro Sánchez i obligar-lo a convocar unes eleccions per recuperar el govern que els populars consideren el corral de la Pacheca.
Els detalls sòrdids de les aventures crapuloses de Montoro no haurien d’interessar ni al marquès de Sade. És veritat que tot el que s’ha publicat sobre el trio diabòlic protagonista del denominat cas Koldo sembla correspondre’s amb la realitat, però la qüestió no és aquesta, sinó l’estratègia política i periodística que fa servir els dossiers policials com fem esventat. Una estratègia que a Espanya s’ha consolidat com l’única manera de fer política o d’arribar al poder.
Ni el PSOE ni el PP tenen un programa alternatiu, propi, per a fer-ne, de política, o per arribar-hi, al govern. Tant se val, en fan només per arribar-hi. I per aconseguir-ho assumeixen el programa dels seus socis de govern o dels seus suports parlamentaris.
La majoria de les lleis que ha aprovat el govern de Pedro Sánchez aquesta legislatura provenen dels camins que li han marcat Sumar, Junts o Esquerra Republicana. A les comunitats dites autonòmiques on el PP governa gràcies a VOX tot el que s’aprova porta la marca neofalangista dels tercios de Santiago Abascal. Socialistes i populars no representen cap alternativa. En realitat, el frontisme que perpetren té més sentit quan es consideren les intencions de Sumar, de l’independentisme català o dels principis del Movimiento que justifiquen VOX.
La política a Espanya sempre ha estat un tauler d’escacs entre el progressisme –progressisme si es compara amb la dreta– i la reacció. El tauler encara s’ha embrutat més aquests darrers anys. Ara és un joc de ping-pong macabre entre dos bàndols que, si pogueren, tornarien a les trinxeres. Si és que no hi són ja.
