Permeti’m ser una mica frívol en aquest comentari que segurament no li agradarà, però és que la situació el demanda: les xarxes socials, els titulars dels diaris, han esclatat esclatar aquest dijous davant la ‘saga-fuga’ de Carles Puigdemont. Discorria la sessió d’investidura de Salvador Illa, com si res ocorregués, i, no obstant això, tots estaven pendents del Gran Absent: l’expresident de la Generalitat, que ha tornat després de set anys d’autodenominat exili, ha pujat a la tribuna muntada per a ell en l’Arc de Triomf, ha deixat anar el seu discurs impunement, ell, l’home més buscat, teòricament, per jutges i policia, ha baixat de l’estrada i… ha desaparegut. Eren poc després de les nou del matí, i la investidura estava prevista per a les deu.
Nou hores després, la investidura seguia, sense referències al fenomen que podria haver protagonitzat Houdini, el llegendari mag escapista: on havia anat a parar Puigdemont?
L’Estat sencer ha entrat en crisi: el Govern central, amb el Ministeri de l’Interior en primer cas; els Mossos i el Govern sortint, els mitjans de comunicació davant els nassos dels quals s’havia ‘evadit’ el novament escapolit, els serveis d’intel·ligència, els jutges vigilants… Tots, sense dubte, senten una sensació de vergonya davant l’ocorregut: una vegada més, Puigdemont els ha burlat a tots. Però la sessió d’investidura d’Illa ha prosseguit impertorbable, com si res ocorregués a l’exterior, als titulars, als noticiaris de ràdio i televisió de tot el món, en els despatxos més importants del país. Però on dimonis està Puigdemont?
Les teories més dispars i absurdes han circulat per tot arreu, per les redaccions, pels cubiculums que pretenen saber-ho tot, on ningú era capaç de respondre amb dades a la pregunta que formulo en els dos paràgrafs anteriors. Però on, per Deuuu?
Em costa definir els meus sentiments davant el que ha ocorregut aquest dijous al Parlament de Catalunya i, sobretot, als voltants. Crec que la Política, amb majúscula, es compadeix malament amb tot l’ocorregut en les últimes hores, amb el previsible, que era una sessió d’investidura entorn de Salvador Illa, que hauria d’haver-lo convertit, gràcies als vots, en el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya. I ho serà, sens dubte -encara no ho era formalment quan escric aquest comentari: la votació ja havia començat, amb resultat previsible-.
Però, per molt convulsa que hagi estat fins ara la política catalana, tinc molts dubtes que pugui exercir-se amb normalitat a partir d’ara. Normalitat: la paraula més buscada i menys present en la política catalana. I espanyola, ja que hi som. On, on s’ha ficat?
Jo diria, si haig de parlar dels meus sentiments, que he sentit una mica d’enrogiment. Veure els parlamentaris, començant pel mateix Illa, parlar amb soltesa de la política catalana com si el ‘fenomen Puigdemont’, que ja en aquells moments copava les portades dels diaris digitals no només espanyols, sinó de bona part d’Europa, no existís, m’ha suscitat una sensació de surrealisme. On, on?
I és que a la Cambra es parlava del futur, de l’aigua, dels pisos turístics i de no sé quines altres coses que sens dubte interessen als ciutadans, però que neda tenien a veure amb el que es parlava en aquells moments als carrers, i no sols en les catalanes: l’aparició estel·lar de Puigdemont a Barcelona, el seu discurs en l’Arc del Triomf, el seu passeig… i la seva desaparició. Davant les càmeres de televisió de mitja Europa i davant els mòbils de centenars de persones gravant l’aparició de l”escapolit’ a la seva terra. Un cop en la moral de policies més o menys ‘camuflats’, d’agents de tota mena i també per als meus companys que portaven càmeres i micròfons que no s’han assabentat de res. Com ho ha fet?
Ha estat de sobte, hop, com per art de màgia, Houdini desapareix. Davant els nassos de tots. Com dimonis explicar-ho. I llavors, una reacció molt nostra: fer com que res ha succeït. Silenci oficial en la seu socialista de Ferraz, a la Moncloa, a la seu del PP de Gènova –que aquesta és una altra— i, al Parlament, segueix la sessió com si tal cosa. Però en algun lloc ha d’estar Carles Puigdemont gaudint de valent davant el ridícul fet pels qui ja són els seus pitjors enemics, els que haguessin gaudit veient-lo políticament mort. A on vas, Puigdemont?
Em sembla que enlloc. Una vegada que Illa es converteix en el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, no hi ha marxa enrere. Aquesta ha estat l’última pirueta. Ara, Catalunya ha d’esforçar-se per la normalitat, que serà ben difícil, perquè els termes del pacte subscrit entre el PSC i ERC per a aconseguir la investidura d’Illa serà molt difícil d’implementar. Gairebé impossible. Conté massa elements que se salten els termes de la Constitució espanyola. Preveig una batalla jurídica, judicial, política, mediàtica, fins i tot al carrer, que rigui’s vostè de la de l’amnistia. El Govern de Pedro Sánchez es trontollarà molt amb l’onatge, si és que no naufraga.
I no, que no em parlin, com fan gents poc amigues del ‘sanchisme’ a les xarxes, d’un pacte secret entre Pedro Sánchez i Puigdemont per a facilitar la nova fugida d’aquest. Absurd, crec. El Govern central surt molt tocat de la proesa fuguista de l’expresident de la Generalitat, el pròxim moviment del qual, clar, ignoro jo, però sospito que també ignora l’inquilí de la Moncloa, que ha de caminar bastant ‘mosquejat’ allà on estigui iniciant les seves vacances, potser a Lanzarote.
Aquest episodi, el de la investidura d’Illa, que hauria d’haver estat un triomf per a Pedro Sánchez, ha convertit la jornada en un malson per a ell. Perquè tots assenyalen amb el dit, més que al Govern sortint, al Govern central, més al Ministeri d’Interior que als Mossos: com, però com, ha estat possible aquesta fugida tan espectacular?
On estàs, Carles Puigdemont? Torna, que et perdonem. O no, qui sap. L’han aplaudit ‘els seus’ diputats quan se l’ha citat, en va, clar, per a votar ‘sí’ o ‘no’ a Illa. A saber on estava. Però una vegada més ha tornat a fer els titulars, i no només els nacionals. No ha estat, no, un gran dia per a la imatge d’Espanya com a país, i no sé si ho ha estat per a Catalunya, encara que hagi resolt la successió en la Generalitat. Sí que ho ha estat, segurament, per a Carles Puigdemont, en la seva fugida permanent. Però no li queden ja molts asos a la màniga de mag fuguista, penso. O sí, que a mi, a hores d’ara, ja res m’estranya… Ho pregunto per última vegada: On estàs, Puigdemont, home?
