Segons el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), només un 45% dels enquestats sap qui és la persona que ocupa el càrrec de president de Catalunya. La resta ho ignora o no ho vol saber. Sembla una broma, però no ho és. Es fa difícil imaginar països de les dimensions de Catalunya en què la població ignori qui és la persona que els presideix. No cal que en siguin partidaris políticament, n’hi ha prou que en sàpiguen el nom. El president d’un país és d’aquelles figures que la gent coneix encara que no vulgui per la senzilla raó que és omnipresent als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, ja sigui fent declaracions, donant explicacions o celebrant inauguracions. La seva imatge és tan constant que tothom se la troba fins i tot a la sopa. Pots, per tant, estar-hi en contra, però no pas ignorar qui és.
El cas de Pere Aragonès resulta encara més curiós si tenim en compte que la immediatesa de les comunicacions ha empetitit el món i actualment no cal fer cap esforç per estar assabentat que Emmanuel Macron és el president de França, Pedro Sánchez el president d’Espanya, Vladímir Putin el president de Rússia o Nicolás Maduro el president de Veneçuela. Llàstima que l’enquesta del CEO no ho hagi contemplat, però seria interessantíssim comprovar com molts dels catalans que no saben qui és el president de Catalunya sí que saben, en canvi, qui són els presidents de Turquia. Ucraïna, la Xina o el Brasil.
És una paradoxa, aquesta, que convida a la reflexió, ja que no s’explica només per la cantarella que diu que hi ha molts catalans que viuen desconnectats de la política. N’hi ha, sí, però una cosa és ser escèptic i una altra no saber ni tan sols qui és el president del país on vius, per més insignificant o titella de poders superiors que et sembli. Normalment, darrere de tota persona que es declara apolítica hi ha un conservador. Un conservador –confés o no– l’immobilisme o la indiferència del qual responen molt bé al perfil que tots els poders conservadors necessiten per perpetuar-se en el poder. Franco ho recomanava: “Haga como yo, joven, no se meta en política”. I l’estimat Joan Fuster posava les coses a lloc: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
L’altra cara del fet que un 45% dels catalans enquestats no tingui ni idea de qui és el seu president, interpel·la directament Pere Aragonès. Li diu que no tota la culpa és dels ignorants, li diu que també és culpa seva i de les tèrboles maniobres que es van dur a terme perquè accedís al càrrec. Recordem que tenim un president legítim a l’exili perseguit per un Estat espanyol que no accepta la voluntat expressada pel poble català a les urnes, i recordem també que l’Estat espanyol no accepta tampoc cap president que pertanyi a Junts per Catalunya fins al punt que des del 2017 els ha tombat tots, un per un, fins a aparèixer Pere Aragonès, d’ERC, nom i partit que l’Estat considera molt més submisos als seus designis. El fet, d’altra banda, que Pere Aragonès sigui un polític de perfil més aviat gris, mancat de carisma i amb un discurs anodí també va complaure el govern espanyol, ja que s’ajustava força a la figura que cercaven per a president de la Generalitat, la d’algú que ocupés el càrrec sense fer nosa a Madrid. En altres paraules: que hi fos, però com si no hi fos. I així ha estat: Pere Aragonès hi és, però ni Espanya ni la meitat de Catalunya noten que hi sigui.
32
7
