Ves per on, ha reaparegut el president Puigdemont. No pas per esmenar la tasca del govern autonòmic (on hi ha el partit que presideix, Junts) pel que fa a la sentència que obliga a impartir un 25% de les classes en castellà a les escoles catalanes. No pas per esmenar la tasca del govern autonòmic (on hi ha el partit que presideix, Junts) pel que fa a la celebració d’uns Jocs Olímpics espanyols a Catalunya. No pas.
Ha reaparegut per al contrari, que és el millor que sap fer: blanquejar la tasca d’aquest govern autonòmic confrontant-lo només en allò que no li fa mal, el Consell per la República. Avui, per presentar el nou (sic) “ministeri d’exteriors lliure de Catalunya”. Un ministeri encara sense ministre (i dubto que en nomenin cap, sigui per no arriscar-se a un nou conflicte amb Espanya -encara que facin veure que en volen crear un-, sigui per no fer-nos esclafir de riure amb les ínfules), sense funcionaris (perquè els funcionaris els ha de pagar una administració, i, de nou, no volem fer enfadar Espanya, oi?) i, evidentment, sense Estat.
Suposo que no cal que insisteixi en el fet que això de l’estratègia internacional ja van dir que es faria durant el Govern Puigdemont i fins i tot durant el Govern d’Artur Mas i no es va fer res. Suposo que tampoc cal que insisteixi en el fet que els reconeixements a una independència mai no es donen a priori: sense que hagis assumit tu el risc de separar-te els altres no assumiran el risc de posicionar-se a favor teu. De fet, encara és més improbable que aquest invent per “explicar al món” lliurement la situació de Catalunya, com explica el Consell, “sense condicionants”, serveixi més que la Conselleria d’Exteriors durant el 2015-2017, bàsicament perquè no són ningú per a cap país. Com a mínim, Raül Romeva era el conseller del lloc en qüestió, un càrrec electe. Ara, aquest ministeri és el departament d’una ONG que no té ni la meitat d’adherits que vots pel sí va obtenir el referèndum de 2017.
El Consell per la República tenia una utilitat com a eina per desacreditar l’Estat, és a dir, per desacreditar l’autonomia i els que en gestionen les engrunes des de la legitimitat del govern derrocat il·legalment i il·legítima per Espanya amb el 155. En aquest sentit, hauria d’actuar, com a mínim, com a oposició. Sempre. Per exemple, boicotejant les negociacions del Govern Aragonès/Puigneró perquè se celebri la reedició de l’Amigos Para Siempre al Pirineu el 2030. Perquè, de fet, aquesta candidatura és l’oportunitat definitiva per Espanya per blanquejar la repressió a Catalunya (inclòs l’exili) arreu del món, com ho són per països com la Xina o Rússia. No hi hauria estratègia internacional més potent ara mateix a favor de la independència que boicotejar uns Jocs Olímpics que constitueixen una eina de realpolitik de primer ordre.
Però d’això, com escrivia la mateixa Clara Ponsatí, a Junts hi ha un silenci sepulcral i, fins i tot, algun posicionament delirant a favor, com demostrava Joan Canadell, diputat del partit al Parlament, amb aquest esperpèntic fil de Twitter, de la mateixa manera que no hi va haver campanya en contra de la coalició de govern amb Esquerra tot i saber que el full de ruta era la taula de diàleg, és a dir, la pau dels cementiris, quan tots sabem que una sola piulada de Puigdemont instant a no investir Aragonès i, com a mínim, hauria multiplicat la participació i equilibrat la consulta interna que van fer a la militància, en comptes de donar un resultat de més d’un 80% a favor, com vaig comentar en aquest article.
Si Puigdemont volgués, no hi hauria candidatura del Pirineu als Jocs Olímpics. Cal recordar que el seu partit té majoria independentista a les vegueries implicades. Però això no deu ser mereixedor de les explicacions lliures que volen donar al món sobre com Espanya ens maltracta mentre els càrrecs de partit i les seves xarxes clientelars (com les concessionàries d’obra pública que operarien Pirineu) s’omplen les butxaques. Després els molesta que els diguin juntergents. Només reapareix per disputar-li el poder autonòmic a altres forces polítiques autonòmiques. L’estratègia internacional només és un argument electoral per intentar aconseguir-ho. Res més.
