A Madrid no parlen de res més que del nou órdago –com els agrada aquesta paraula!– de Carles Puigdemont: tornarà, passi el que passi el 12-M, per al debat d’investidura. I si el PSC li fa una operació com la que va impedir a Xavier Trias ser alcalde de Barcelona, farà caure el govern de Pedro Sánchez. Que des de la Moncloa i el PSOE s’afanyin a dir que no se’l creuen i que això no passarà vol dir que estan convençuts que n’és capaç. I ja es preparen per anar encaixant com puguin els anuncis que vulgui anar fent el president a l’exili d’aquí al dia de les eleccions. De professió periodista, el candidat de Junts té clar com funcionen els ressorts de la comunicació i els fa servir a fons.
Puigdemont sap que aquestes eleccions són o tot o res per a ell, i el seu avantatge competitiu és que el res no li fa por. Si se n’ha de tornar a casa i posar fi a la seva carrera política, ho farà. Per això es pot concentrar en la batalla pel tot. Perquè ni ell ni el seu partit, que la resta de formacions polítiques s’han encarregat de deixar a zero en poder institucional, no tenen res a perdre. Els seus rivals no poden ser tan radicals perquè tenen coses a protegir.
Per això el candidat que dona nom a la llista del seu partit té el control del relat i la capacitat de posar nerviosos els altres rivals directes, Salvador Illa i Pere Aragonès, i el govern de Pedro Sánchez. La Moncloa percep que el suport de Junts pot caure en qualsevol moment, cosa que no pensa d’ERC ni de cap altre soci d’investidura, sigui certa o no aquesta presumpció.
Tots aquests ingredients determinen, inevitablement, una gran presència de Puigdemont en la informació sobre el 12-M, encara que sigui per atacar-lo. La incògnita és en què es traduirà aquest domini de l’escenari durant la campanya, si aconseguirà remobilitzar i portar fins a la seva papereta –amb la seva cara impresa– els independentistes desmobilitzats.
