Fa mesos que volia escriure aquest article, però l’he deixat endarrerir sense esbrinar la raó de la mandra. Ara m’adono que he ronsejat tot aquest temps perquè el tema em compromet. La cosa va de professors. Un d’ells, Paul Bloom, professor de psicologia a la Universitat de Toronto, confessa que els professors som un gremi poruc amb tendència a censurar-nos. Bloom és conscient que diem i publiquem coses heterodoxes, sovint estrafolàries, de les quals algunes es popularitzen i converteixen en moneda corrent. Hi ha res més paradoxal que dissoldre la realitat en partícules elementals com els quarks i els electrons? A recer dels despatxos i els laboratoris, els professors experimenten amb les idees sense haver de patir-ne les conseqüències. Una altra cosa és quan treuen el cap pels mitjans de comunicació i entren en una dimensió per a ells desconeguda. Bona part dels tòpics de l’esquerra han sortit de les plomes, o més ben dit dels teclats de professors universitaris. Per exemple, la distinció entre sexe i gènere –entre la biologia i un constructe social– semblava estranya encara no fa mig segle. Avui és un lloc comú als patis de les escoles. I cada vegada s’estén més la idea que el sexe mateix és fluid i s’hi pot transitar a discreció com aquell que canvia de país o d’idioma. I no només el sexe. La distorsió de la gramàtica com a placebo de la justícia social, altrament dita llenguatge inclusiu, també surt de la rebotiga universitària, talment com un virus escapat d’un laboratori.
Sens dubte, els intel·lectuals estem infectats per l’esperit crític, entès no pas en el sentit vulgar de bescantar algú sinó de qüestionar-ho tot. Ens deleix posar-ho tot en crisi i empastifar-ho tot amb aquest mot. No ensenyem a pensar sinó a pensar críticament; en lloc de llegir fem lectures crítiques; per condemnar el racisme ens inventem una teoria crítica de la raça; el feminisme s’empesca una teoria crítica del gènere, etc. La mania de passar-ho tot per la batedora de la crítica ens fa imprevisibles i sovint enormement previsibles, però al capdavall sospitosos. No hi ha res més irritant que una persona que s’arroga el dret de posar en solfa l’opinió regnant. No pas amb el fàcil recurs de la sàtira sinó amb arguments dialècticament ben travats. La sàtira pot ser fins i tot popular. Ho eren les comèdies d’Aristòfanes —o en versió contemporània i local, els gags del Polònia. Però l’heterodox que sols es recolza en l’argumentació acostuma a esdevenir un heretge. La paraula ve d’hairetikos, que en grec vol dir “propens a triar”. I, com saben milions de catalans, el poder mai ha acceptat de grat el dret de decidir.
Exagerant, es podria dir que Martí Luter avançà la teoria crítica. Tanmateix, la seva heretgia no és típica del professorat. Clavar noranta-cinc tesis contra les indulgències a la porta de l’església de Wittenberg tot declarant-se prest a defensar-les en disputatio formal no és un gest gaire freqüent entre el personal acadèmic, que sol ser molt valent per criticar les causes jutjades, però tímid a l’hora de posicionar-se davant causes pendents. Als professors els fa por la pròpia ombra, no fos pas que desagradi els col·legues, sempre disposats a canibalitzar la reputació del veí.
La llibertat que atorga el tenure, o el funcionariat, en el sistema europeu, permet ser molt agosarat en la crítica de grans abstraccions, com ara el capitalisme, el colonialisme, el patriarcat o el racisme, que fan el paper d’ase dels cops ecumènic per als rebels togats. Però aquesta garantia contra la intromissió de l’estat no protegeix de l’ortodòxia acadèmica, com tampoc no serví de res als heretges eclesiàstics adoptar les escriptures canòniques. Allò que els condemnava era fer-ne una lectura divergent. A diferència de les desviacions religioses, les universitàries no tenen conseqüències fatals. Com a molt poden comportar l’extinció d’una carrera. Per això la majoria de professors som acomodaticis. No ens agrada enemistar-nos entre nosaltres i menys encara amb degans i rectors, els quals, com els bisbes, no perdonen la insubmissió. Al capdavall, la universitat també aspira a la unitat de doctrina, encara que actualment la doctrina es digui “diversitat”.
Chomsky, professor de l’MIT fins al 2002, creu que la timidesa professoral és el resultat dels filtres que intervenen entre l’escola i l’assoliment de la càtedra. Al final d’aquesta cursa d’obstacles s’hi arriba depurat de tota capacitat de rebel·lia. Potser és així, però això també és cert d’unes altres professions, com ara la judicatura, l’administració o el periodisme, i tampoc no explica del tot la docilitat dels professors. Paul Bloom complementa l’explicació de Chomsky amb l’element contextual. Els departaments universitaris, teòricament integrats per les persones més competents en la matèria, a l’hora de contractar professors apliquen un criteri generalment tàcit i mai reconegut públicament: per davant dels coneixements o la idoneïtat de la recerca, té prioritat que el candidat no sigui conflictiu, ço és que estigui dotat d’habilitat per dissimular. Per prosperar, un professor no sols ha de ser expert en la matèria; també ha de ser entès en les arts jesuítiques. El secret no és tant ser agradós com saber no desagradar. No importunar, no contradir, no ser un aixafa guitarres és el primer manament de la cartilla. I, com al seminari, el perill de discrepar en temes tabús es conjura amb autocensura i apocament.
El límit entre educar i adoctrinar és borrós i aconsella cautela. En el clima actual de setge polític, alguns professors temen expressar-se en sentit contrari a la línia del govern fins i tot dins de l’aula. La por està fonamentada, encara que la principal línia divisòria de l’electorat, més que la classe, la raça o el gènere, és el nivell d’estudis. Als Estats Units la majoria de persones amb títol universitari donen suport al partit demòcrata i aquesta parcialitat tan marcada dona fe d’un biaix ideològic a les universitats. La pressió de Trump contra aquestes institucions busca reconquerir terreny als centres on es crea el model de societat. Si ara hi ha professors radicals que descobreixen l’autocensura, abans de Trump eren els conservadors els qui havien d’amagar-se. En un estudi del 2012 sobre una mostra de 800 entrevistats, dels quals sols el 6% es declaraven conservadors, molts professors reconeixien que, si haguessin de judicar una sol·licitud d’ajut, una publicació o una candidatura d’aspecte conservador, hi votarien en contra. Fins i tot n’hi havia que defensaven que si algú violava un tabú social calia excloure’l, penjar-li etiquetes infamants, cancel·lar-li invitacions, censurar-li les publicacions independentment del mèrit acadèmic, impedir-ne la contractació i la promoció, destituir-lo dels càrrecs directius, acomiadar-lo i escarnir-lo en els medis socials. Tota una panòplia d’armes de destrucció que han causat un nombre important de baixes fins i tot al més alt nivell de la jerarquia universitària.
Bloom reconeix que l’autocensura pot endolcir el clima laboral i facilitar el treball de grup. També accepta que hi ha opinions que és millor no expressar-les (o permetre d’expressar-les), però són casos extrems i generalment infundats o inconsistents amb les opinions verificables. La por d’expressar idees minoritàries té un cost a gairebé totes les professions, però és especialment alt quan emmordassa els professors. “Treballem en el ram de la veritat i la llibertat d’explorar idees ofensives és tan central a la nostra professió que gaudim de la protecció del tenure. No ens poden acomiadar per allò que diem o per qui emprenyem. És una gran pèrdua si malmetem aquesta oportunitat i privilegi”.
La solució que molts proposaran és que els professors siguin més valents i diguin el que pensen sense considerar-ne el cost. Això és com demanar als polítics i als manifestants catalans que tornin a posar-se a tret de la policia i dels jutges sense tenir una estratègia més coherent que l’última vegada. Bloom en proposa una de diferent. Consisteix a fer que la minoria més vocal i agressiva deixi de passar factura als que discrepen en veu alta. Que siguem tots més generosos envers els altres, més oberts a la possibilitat que els que ens contradiuen tinguin raó, i sobretot que deixem el vici de castigar-los.
La recepta pot ser idealista, perquè els persecutors gaudeixen de la mateixa protecció formal que els perseguits, però ofereix una idea perfectament vàlida. Els professors treballem al ram de la veritat, però no en som propietaris. A diferència dels líders religiosos, no estem autoritzats per exigir retractaments ni incinerar els díscols en actes de fe acadèmics. Fora del nostre corral —o torre d’ivori— les coses poden anar i sovint van d’una manera diferent. Per això he dit abans que treure el cap de la universitat i endinsar-se al món dels mitjans és entrar en una dimensió desconeguda, una selva on, en nom dels principis, es prediquen veritats absolutes amb un puritanisme esglaiador. És un tema per a un altre article, però la moral ja la puc avançar: malfieu-vos del consens que trobeu en un diari. És el resultat de l’autocensura com a estratègia de la supervivència en el periodisme. I no tots els periodistes estan disposats a pagar el preu de pensar lliurement i expressar-ho francament.
