Pendents de Twitter

Twitter, aquesta conegudíssima xarxa social de microblogging, té una especial incidència en alguns sectors professionals i socials com ara el dels periodistes i els polítics, per bé que hi ha grans capes de la societat que hi són força menys permeables. Això no vol dir que aquests darrers en resultin indemnes: els primers que hem esmentat tenen una gran capacitat per influir en l’opinió pública, mentre que els segons són els encarregats de legislar i de governar-nos, que no és poca cosa. Així, doncs, hom pot resistir-se a fer ús de Twitter però, de tant en tant, el que passa allà acaba repercutint en el conjunt de la ciutadania. Fins i tot pot acabar tenint conseqüències a nivell global: recordem, per exemple, l’ús que en feia l’expresident dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump.

Catalunya no queda al marge d’aquestes dinàmiques. De fet, sovint n’és un deixeble avantatjat. La darrera mostra de la capacitat de repercussió d’aquest espai cibernètic ha entrat fins a les escoles. El conseller d’Educació Josep González Cambray va anunciar l’aprovació d’un decret que havia de servir per intentar fintar la pressió judicial contra la immersió lingüística als col·legis. Faig servir el verb “intentar” des de l’escepticisme que em mereix la imparcialitat judicial quan es tracta d’aplicar l’espanyolisme a cops de maça –de maça de fusta, s’entén. Doncs bé, si al matí el conseller, actuant en nom del govern, va aconseguir teixir una mesura de consens ampli amb ERC, Junts, el PSC i els Comuns, la pressió irada d’alguns usuaris del pardal va aconseguir que, arribada la tarda, els “juntaires” se’n despengessin.

Mentre això passava, el govern de la Diputació de Barcelona, conformat a partir d’un pacte entre el PSC i Junts, treballava en el nomenament d’Enric Hernàndez com a conseller delegat de la Xarxa Audiovisual Local, és a dir, els mitjans de comunicació públics de la Diputació. Hernández havia estat director d’El Periódico de Catalunya, per després passar a TVE. Havia esdevingut especialment antipàtic per a l’independentisme arran del posicionament editorial del diari que dirigia durant el procés previ al referèndum. Aquest fet l’hem de sumar a la cobertura que va fer dels atemptats islamistes del Barcelona que semblava especialment enfocada a culpar dels terribles fets, per negligència, a la Generalitat de Catalunya i els Mossos d’Esquadra. Doncs bé, al final Hernàndez no anirà a parar a la XAL perquè la polèmica va esclatar a Twitter i l’acord es va desfer. Els de Junts per Catalunya ja deurien conèixer el desgrat que provocava aquesta figura entre l’independentisme i el seu electorat -no ho van pas descobrir a internet- però el batibull digital els va empènyer a desdir-se’n.

És clar que va ser en aquest mateix país, allà pels volts de 2017, que tot un president va decidir canviar els seus plans de convocar eleccions, segons ens han dit, en el mateix moment que va llegir la piulada d’un diputat al Congrés. No es pot pas dir que Twitter no n’hagi fet de l’alçada d’un campanar en els designis dels nostres governants: una mirada al mòbil va fer canviar una decisió prou transcendental com per haver estat rumiada amb temps i presa amb convicció.

Així és com Twitter esdevé una arma de doble tall. Per una banda, és útil per desmuntar algunes martingales orquestrades d’esquenes als votants: qualsevol ciutadà hi pot expressar la seva opinió i abocar-hi la seva protesta. Per l’altra, uns dirigents polítics que n’estiguin sempre pendents difícilment trobaran la temprança necessària per prendre decisions que hagin d’anar més enllà dels propers deu minuts.