Ara que tornem a tenir campanyes electorals a Catalunya, i en aquest escàs mes que resta fins el dia de les urnes, torna l’espectacle de la política “de sempre”, la dels protagonismes amb nom i cognom propis. Cert: aquest cop hi ha força dones que encapçalen les candidatures, de diversos colors polítics, a més, però l’opinió pública i els mitjans de comunicació tornen a centrar la notícia i l’esdevenir en quatre senyors i en els seus noms, com si un dels quatre fos a governar tot sol.
No ajuden gaire, val a dir, a aquesta opinió pública, els gestos dels candidats: les recents declaracions del president de la Generalitat dient que “o president o res”, adoben el paradigma. El govern de la ciutat de Barcelona és un altre exemple clar d’això que vull explicar: la ciutat va per un costat i l’alcalde, sol, per un altre. No només, en realitat, no pot governar precisament perquè està sol (no ha pogut aprovar pressupostos, no pot aprovar el Pla d’Actuació), sinó que a més sembla que no hi sigui, de tan sol que vol fer-ho tot. Això sí, ell, amb el seu nom, “n’és l’alcalde”.
Des del pensament feminista de la diferència sexual d’aquesta forma de política se’n diu “la política de l’u”, diferent de la “política del dos”, que és la de la relació, la d’allò simbòlic encarnat en el dia a dia, veritablement, en la vida, en allò que té arrels. La política de l’u se’n surt sovint, airosa, perquè fa ús dels mecanismes de poder i d’altra gent que hi dona suport. “Se’n surt”, dic, perquè són molts els senyors que al llarg de la història han construït i refermat el seu protagonisme i n’han fet la memòria perquè fos el seu nom el que restés com a únic: els presidents, els dictadors, els emperadors, els alcaldes han pretès construir la història de les societats. Però així com passa a Barcelona, que la vida -i la no vida- van per un costat i l’alcalde per un altre, així ha anat la història en realitat.
Es torna a aturar pràcticament tot, ara, fins a veure quin d’ells guanya les eleccions a la Presidència de la Generalitat de Catalunya: ja ho veureu, que molts serveis i molts projectes quedaran en suspensió fins ben entrat l’estiu, amb una mica de sort. I potser hauran de pactar, i acabaran veient que els cal, a un d’ells més que a la resta, el suport dels altres, però seguirem pensant que Catalunya anirà per allà on el seu president la porti. I no… Catalunya anirà per on la gent la porti: Què bé que aniria que els presidents, o les presidentes, o els governs, acompanyessin la vida, la gent, i no a l’inrevés!
