Soc d’aquelles persones a qui costa molt llençar la roba, si no està del tot esparracada. Per tant, tendeixo a renovar poc l’armari i hi tinc camises i pantalons que hi porten vint anys i fins i tot una mica més. No m’ho poso gaire per sortir de casa, perquè els meus fills em renyen, perquè se’ls nota l’edat d’una hora lluny, tot i que no estan necessàriament malmesos. Però els faig servir d’estar per casa, sense cap mena de vergonya. Així, l’altre dia m’estava a casa llegint amb uns pantalons blaus que deuen tenir més de quinze anys i que han quedat descolorits una mica pel sol i l’ús i una mica esfilagarsats a les butxaques i les vores. Va passar a veure’m un amic més jove, d’aquells que s’hi mira, en això de la roba, i em va renyar ben cordialment.
-Ja seria hora d’anar-los llençant, aquests pantalons?
-Per què? Són frescos, no estan estripats i no em cauen. Ben bé que hi vaig…
El que em va fer gràcia del comentari és que m’instava a llençar amb urgència els pantalons descolorits i lleugerament atrotinats pel pas del temps una persona que havia comprat feia poc a preu d’or uns pantalons que venien estripats i descolorits de fàbrica, quan van estar de moda. Per tant, m’exigia que renunciés a una roba genuïnament i legítimament desgastada, quan ell se’n posava una de fingidament desgastada, hipòcritament i expressament descolorida. Em va semblar una paradoxa curiosa. I fins i tot una mica significativa, sobretot quan uns dies després llegia als mitjans italians uns grans elogis a Giorgio Armani, segur que ben merescuts, com a creador de moda i, a través seu, a aquesta tan rendible capacitat italiana –i no tan sols italiana- de decidir, perquè sí, què toca i què no toca, que està de moda i que està passat de moda.
Una cosa i altra em van semblar la confirmació d’una vella convicció personal: el motor de la moda no és l’estètica, sinó la indústria. L’objectiu de la moda no és la recerca progressiva de la bellesa, la utilitat, la comoditat o l’originalitat. L’objectiu de la moda és que la indústria pugui continuar venent quan la seva capacitat de produir és immensament més gran que la necessitat de consumir que té la societat. La indústria necessita que jo em compri, com a mínim, uns pantalons cada temporada. Però resulta que ja en tinc, de pantalons. Per què me n’hauria de comprar uns altres? Doncs o perquè estan fets malbé, perquè són vells o perquè estan passats de moda: això ara no es porta i el que es porta (el que s’ha de portar) és això altre. Per comprar-ne de noves, les bombetes es fonen, els cotxes i els mòbils s’espatllen (o en surten uns de nous que fan noves inutilitats), les copes es trenquen i els pantalons passen de moda. La moda seria el mecanisme per decretar l’obsolescència, programada, dels pantalons.
Aquesta necessitat de vendre en un mercat ja saturat fa que, en el cas de la indumentària (però no només en la indumentària), calgui establir una sèrie de sobreentesos com a valors i gairebé com a lleis. El primer és que la qualitat, entesa tradicionalment com una virtut, ha esdevingut un defecte. Tradicionalment, dir que una cosa era de qualitat volia dir que estava feta a consciència per tal de poder durar. Però si hem de comprar uns pantalons nous cada any, que durin no és una virtut, és un defecte, un inconvenient que s’ha de poder combatre. O fent coses més mal fetes (sense que es noti gaire) per evitar que durin o convertint la durada en un valor insignificant. Només importa l’aparença, que semblin bones. Això porta a un segon sobreentès: importa que les coses siguin noves i és dolent que siguin velles. És igual que siguin millors o pitjors, més boniques o menys, més o menys afavoridores. El que és essencial és que siguin noves. Ja ha arribat la nova col·lecció. Ja tenim les novetats d’aquesta temporada. I les velles, de rebaixes, perquè han deixat de ser valuoses, encara que siguin boniques, pràctiques i sòlides. I encara queda un tercer sobreentès: cal fer cas a la decisió que ha pres algú en algun lloc, desconegut i invisible, que ens diu que és el que està de moda i què és el que ho ha deixat d’estar, si ara s’ha de portar ample o cenyit, amb ratlles o sense, curt o llarg. Per què? Qui ho ha dit? És igual. Ja es veu. Només cal passejar pel carrer, veure la gent i aturar-se als aparadors. I si no compleixes aquesta llei ineluctable, seràs algú antiquat, anacrònic, fora del teu temps, passat de moda.
Això val només per a l’àmbit dels vestits, de la indumentària? Diria que no tan sols, però que aquí és on és més evident i menys camuflat. Diria que aquestes mateixes lleis atzaroses sobre la moda, sobre el que està de moda i el que està passat de moda, que no neixen de l’estètica ni de la pràctica ni de la utilitat ni de la qualitat sinó de la necessitat de mantenir viu el mercat, es plantegen en tots els àmbits on hi ha precisament un mercat, una indústria amb una alta capacitat de producció. I un públic consumidor que necessita estímuls per continuar comprant. Per exemple, jo diria que també funciona en l’àmbit de les indústries culturals i que es pot aplicar, amb petites modificacions de vocabulari (en ocasions molt petites) a l’àmbit de la creació artística o intel·lectual, de les idees, de la difusió cultural i de la crítica o la canonització de models, que té molta semblança amb els aparadors de les botigues de confecció. Sofisticant una mica més els arguments, dissimulant-ne una mica més els motius veritables, però en el fons regint-se per la mateixa lògica.
Si em permeten, els he de confessar que no he llançat els meus vells pantalons frescos, còmodes, descolorits i esfilagarsats, inequívocament passats de moda, i que me’ls continuo posant per estar per casa i fins i tot (horror!) per anar de viatge. I el meu armari de roba té poques sortides i poques entrades: no respon a la moda de fa vint anys, de fa trenta anys o d’ara mateix, sinó al fet que els pantalons i les camises i les americanes s’hi han anat acumulant, no gaires, de manera que ja no sé de quan són, només si a mi m’agraden i si m’hi trobo bé i si em semblen prou sòlides i resistents al pas del temps. Això fa que tan sovint vagi ample quan ara es porta anar estret, llarg quan ara es porta anar curt, curt quan ara es porta anar llarg… I fins i tot amb ratlles quan torna a portar-se anar amb ratlles, per carambola, perquè no vaig llençar en el seu dia la camisa que vaig comprar-me quan es portava. Vaig, en definitiva, passat de moda? Evidentment. Però si jo ho hagués de definir voldria proclamar més aviat que vaig aliè a la moda, indiferent a si ara es porta o no es porta. Perquè la moda és sempre només d’ara mateix. Estar de moda és el camí més recte per estar ben aviat passat de moda. I a mi m’agrada pensar que hi ha algunes coses que no són només d’ara, només d’ahir o només de demà, sinó que són poc o molt de sempre. No de moda ni passades de moda: fora de la moda.
