Una de les feines en les quals s’hi han esforçat més els suposats ciutadans del món que viuen a Catalunya és a desfer la nació. Ho han fet amb estratègia, recursos i amb tota l’artilleria que atorga la gran capacitat d’un Estat com l’espanyol. Evidentment, també ho han pogut dur a terme amb la complicitat d’aquells que pateixen el virus de l’autoodi i reneguen de qualsevol cosa que s’acosti a la catalanor. Un dels efectes clamorosos d’aquesta batalla cultural desigual és la geografia.
Més enllà de la transformació de Catalunya en una mena de Barcelunya low cost, prou greu, el país pateix els efectes de la gestió nefasta de dues matèries que canvien les estructures socials com són la demografia i la geografia. Massa politòleg i poc menestral a les estructures de representació política, massa màster de gestió pública i de comunicació, i pocs demògrafs i geògrafs orientant la política dels partits i dels Governs. Amb el benentès que Catalunya les hagués pogut gestionar.
Llevat de l’alcalde de Cunit, Jaume Casañas, o l’alcalde de La Granja d’Escarp, Manel Solé, poques veus s’han alçat d’aquest fenomen pervers que suposa convertir el que surt de la frontera de la Mare de Déu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en un jardinet, un traster o un racó dels mals endreços. Tot plegat, amb la paradoxa que vivim en un país que, ben planificat i sense haver de gastar gaires diners, te’l pots travessar en tres hores de dalt a baix.
Rodalies és el paradigma que la batalla cultural l’estan guanyant és que fa anys i panys que persisteixen a esmicolar la nació. Han aconseguit que la majoria de la població urbana confinada a la gran metròpoli barcelonina així com a les institucions els importem un rave als que hem d’agafar el tren o desplaçar-nos per vies vergonyoses com l’A2, la C-55, la C58, N-260…(posin vostès la nomenclatura perquè no tinc prou espai).
El psicodrama de Rodalies continua, persisteix i acumula despropòsits d’un servei en fallida i d’una administració que sembla paralitzada perquè ni governa, ni pren decisions i, a sobre, gestiona els fraus als quals ells mateixos han participat amb entusiasme. Amics del PSC, manifestar-se amb segons qui acaba passant factura. Rodalies no funciona perquè, ni als barcelonins ni a les institucions els importem una merda. Consideren que la resta dels catalans fora de la seva frontera d’una zona de transport som aborígens que vivim en un estat permanentment rondinaire, o que els clients de Rodalies són delmats de la terra que prou feina tenen a arribar a final de mes i no es ficaran en llibres de cavalleries, una convicció i una seguretat que diu molt de quina mena d’esquerra mena en aquest país.
Si, de cop i volta, el Metro de Barcelona deixés de funcionar durant setmanes pel “canvi climàtic”, puc assegurar que la crisi social i política no s’hauria limitat a quatre tuits i a dues manifestacions de dissabte que van passar amb més pena que glòria. Rodalies està amortitzada políticament, i el que és més inquietant és que la premsa pública i concertada i les institucions polítiques locals no s’han pintat de blau les galtes i s’amaguen com caragols en temps de sequera per no molestar els seus acords polítics amb el partit que toca cuixa a la Moncloa, la Generalitat i les Diputacions i ajuntaments clau com Barcelona, Tarragona, Lleida, Sabadell o l’Hospitalet de Llobregat.
L’avís que el que s’està constatant amb Rodalies va començar pel sud. Sí, amb les Terres de l’Ebre, aquella part de Catalunya que el mainstream barcelonocèntric volia identificar amb els barrufets rondinaries de la tribu, amb “lo riu és vida”, el musclo zebra, el caragol poma i on suposaven que tot el dia menjaven arròs. Potser que tots plegats tinguéssim una mica de memòria perquè precisament per menysprear els nostres compatriotes del sud el partit que va ser hegemònic a Catalunya va entrar en una crisi de la qual no en va sortir ni canviant-se el nom. Si no vaig errat, malgrat l’intent dels seus il·lusos enterradors, que diria en Pujols, la nació té tendència a persistir. Però convindran a sospitar que ara per ara, ja mostra escletxes de feblesa.
