Per descomptat, Robert Prevost, encara que nascut a Chicago i nord-americà de nacionalitat, no era ni de bon tros el candidat de Trump, l’únic dirigent mundial que va mantenir una clara ingerència en el procés de la successió de Francesc, un papa que avorria. Resulta que Prevost, que ha adoptat el nom de Lleó XIV –Lleó XIII va ser el papa que va escriure l’encíclica Rerum Novarum, que va marcar un pas endavant en la doctrina social de l’Església a finals del segle XIX–, és un cardenal especialment proper a les tesis de Francesc, sobretot pel que fa a la dedicació deguda als migrants i als desposseïts.
El nou papa, malgrat la proximitat a les tesis de Bergoglio, ha de marcar un nou rumb per a l’Església catòlica, que compta amb 1.400 milions de seguidors. Tot un exèrcit pacífic que dona al Summe Pontífex un enorme valor moral, amb el qual sens dubte està cridat a enfrontar-se als temps d’immoralitat política i social accentuats amb l’arribada de Donald Trump al poder, fa poc més de tres mesos.
Prevost és un home cosmopolita, que parla sis idiomes i coneix bé el Vaticà perquè ha estat molt a prop de Francesc en les seves tesis reformistes de la vella doctrina. En aquest sentit, molts sospiten que seguirà una línia més aviat continuista amb la del seu predecessor, en lloc de, com alguns voldrien fins i tot dins de la mateixa Església, fer marxa enrere en certs postulats. És més: hi ha qui aventura que, malgrat la seva imbricació en l’estructura vaticana, Prevost s’atrevirà a fer passos endavant per canviar els postulats més antiquats de la doctrina catòlica tradicional.
És clar, Prevost té poc a veure amb els seus col·legues els cardenals Timothy Dolan, arquebisbe de Nova York, o Raimond Burke, un dels prínceps de l’Església més reaccionaris que es coneixen. Tots dos eren, i el peculiar habitant del despatx oval de la Casa Blanca no ho amagava, els candidats de Trump al conclave. Bé, els candidats secundaris, perquè el president dels Estats Units va tenir la gosadia de declarar, alhora que es presentava disfressat de papa per la intel·ligència artificial, que ell seria “el millor papa”. Una burla que, al meu entendre, no ha estat prou criticada pels ciutadans del món, que encara suporten la grolleria i la barroeria del personatge a qui el seu predecessor, Biden, anomena “aquest paio”.
Prevost, en la primera sortida en públic, ha parlat en italià i en espanyol, i no en anglès, demostrant a qui exerceix la presidència del seu país que ell no transitarà pels dictats que l’administració nord-americana pretén imposar també al Vaticà, suprema ingerència.
L’home més important del món no és Trump. És un nord-americà, sí, però, atrevint-me amb una profecia de força probable compliment, està destinat a enfrontar-se amb l’altre nord-americà que es creu el top one de la importància. I no, Trump no és sinó un globus inflat de vanitat. Un home normal, de perfil baix fins ara, s’ha convertit, sospito, en el blanc principal de les ires de l’iracund inquilí de la Casa Blanca. Tota mala notícia per a Trump és una bona notícia per a la humanitat. Benvingut al seu difícil paper en aquest món una mica encanallat, Santedat.
