El més greu de l’escàndol amb el sistema de concessió d’ajuts als autònoms afectats per la Covid-19 no és que un govern d’un país que ha dit en alguna ocasió tenir per objectiu la “República Digital” (sic) no hagi pogut ni tan sols preveure un sistema d’identificació, cumplimentació i enviament de formularis que suporti un pic de visites totalment previsible. Però gràcies a aquesta primera mostra evident d’incompetència ara mateix aquest col·lectiu està podent denunciar a les xarxes i als mitjans el tracte denigrant a què històricament es sotmet als autònoms.
Ara bé, la mostra més flagrant d’ineptitud ha estat la de la ment brillant que ha ideat un sistema de concessió d’ajudes que equipara els que en poden ser beneficiaris a participants d’una cursa de gossos llebrers que persegueixen en un canòdrom una llebre mecànica amb 2.000€ lligats a una pota. Si es vol un exemple més actual, que ja s’ha fet servir una infinitat de vegades, com uns “Jocs de la fam” en què els participants es maten entre ells per a aconseguir el premi.
Un ajut públic ha d’oferir a tots els participants que reuneixen els requisits les mateixes probabilitats d’obtenir-lo. Això no pot dependre d’una arbitrarietat, com el fet que algú tingui o no connexió a internet, o que disposi d’una estona lliure molt concreta, i menys encara que pugui estar pendent que un servidor funcioni. Per això el Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública que ha de procurar, com indiquen les seves funcions a la web de la Generalitat, “(…) organització, funcionament, coordinació i desenvolupament de l’administració electrònica, la formació del personal al servei de les administracions públiques i la funció pública”, entre d’altres, té la mateixa responsabilitat en aquest despropòsit que el Departament de Treball, responsable d’aquesta convocatòria.
Qualsevol a qui li demanen que concebi un sistema per canalitzar centenars de milers de sol·licituds simultànies es planteja si no hi ha alguna solució alternativa, i més encara si el que ho demana és una altra conselleria del mateix govern. Els autònoms perdrien clients si cometessin un error d’aquesta magnitud. Per això fins i tot un pot arribar a pensar que el departament de Polítiques Digitals, en mans de Junts per Catalunya, pot haver intentat boicotejar la iniciativa del departament de Treball, en mans d’Esquerra i a l’inrevés. Això seria encara més greu del que ja ho seria si la causa de tot plegat fos la incompetència: serien capaços de posar en risc el pa de centenars de milers de persones en un dels moments en què es troben més vulnerables pel fet de perjudicar la imatge del seu rival a les portes d’unes eleccions. Els consellers Chakir El Homrani i Jordi Puigneró han de dimitir de forma immediata.
Els representants electes prometen estar a l’alçada de les obligacions del càrrec. Quan no ho estan, hi han de renunciar. Hi ha gent preparada de sobres, fins i tot dins dels partits. Només penalitzant qui fa les coses malament es reforça la confiança en les institucions que evita que apareguin Trumps de torn que redueixen els costos d’optar pel pitjor perquè es porta temps optant pel que no funciona. En aquesta línia hem vist dimitir l’exprimer ministre italià Matteo Renzi i l’exministre principal escocès Alex Salmond després de perdre les eleccions i el referèndum per la independència d’Escòcia, l’exprimera ministra del Regne Unit Theresa May quan va fracassar en gestionar el Brexit, i un munt de ministres alemanys, britànics, francesos i més. A casa nostra això no passa. Ans el contrari. Després d’incomplir una promesa per la qual milions de catalans van posar el cos, la d’aplicar la llei del referèndum de 2017, a les llistes electorals encara hi trobem avui els mateixos noms que aleshores.
D’altra banda, el maltracte endèmic als autònoms és una radiografia de la mentalitat d’un país. Un país sense autònoms és un país on només generen riquesa les grans empreses, que la concentren i així tenen el futur del país en les seves mans. Per això uns governs que penalitzen d’aquesta manera la iniciativa privada són governs que comparteixen interessos amb aquestes grans empreses perquè els va bé el control social que això suposa.
Si no hi ha prou recursos per assignar ajuts a tota la gent que compleix els mateixos requisits, que ho reconeguin públicament abans d’iniciar aital macabra competició. Però això significaria reconèixer que el Govern de Catalunya és una simple gestoria a les ordres d’Espanya. I això no justificaria els sous de tota la gent que viu de l’administració catalana, incloent els dels que, en nòmina del departament de Puigneró, s’han dedicat a sotmetre als autònoms que s’han intentat organitzar per protestar a una segona humiliació, intentant desacreditar-los amb la mentida que estan liderats per un moviment polític concret.
Aquest episodi és un perfecte exemple de com funciona l’autonomia catalana: fer veure que es poden fer coses que en realitat no es poden fer per perpetuar-se al poder que els proporciona l’Estat per acabar culpant-lo dels seus fracassos. En definitiva, conservar els seus privilegis sense assumir cap responsabilitat. I una administració que es limita a cobrar per no fer res, o bé va al xoc frontal amb qui no li ho permet, o bé ha de desaparèixer i deixar que governi directament qui té el poder.
1 
