Just ara fa un any, el 28 de maig de 2023, Barcelona vivia unes eleccions que acabarien capgirant completament els esquemes ideològics sobre els quals s’havia regit fins aleshores la governabilitat de les institucions. És cert que hi havia el precedent de Manuel Valls l’any 2019 també a la capital del país, però molts -fins i tot la víctima, ERC- ho havien considerat una operació circumstancial després del cicle de l’1-O per impedir un govern d’ERC en plena repressió de l’independentisme als tribunals. Quatre anys després, una victòria de la candidatura de Junts per Catalunya amb l’exalcalde Xavier Trias al capdavant, desencadenava una nova operació, aquesta vegada pilotada des de Madrid, per frenar un acord de Govern amb ERC i donar l’alcaldia a Jaume Collboni, que havia perdut per tercera vegada les eleccions.
La història és ben coneguda: una hora abans del ple d’investidura del 17 de juny, els Comuns anunciaven el seu suport al PSC, fruit d’un acord a tres bandes amb el PP. Un pacte legítim i aritmèticament viable, però poc ètic si es té en compte que el partit d’Ada Colau va negar per activa i per passiva aquest escenari fins al darrer instant, i que durant la campanya electoral mai no es va confessar als electors que aquest pacte entre dues forces ideològicament tan oposades, PP i Comuns, seria possible. Es va justificar apel·lant al bé superior d’impedir un govern independentista, i per part d’Ada Colau, per no posar una catifa vermella a la dreta, pactant, això sí, amb la dreta que ja pactava amb l’extrema dreta en altres territoris. Tampoc el PSC de Jaume Collboni va dir en campanya als seus electors que si era derrotat, intentaria un pacte amb el PP per ser alcalde.
Va ser, no tant el pacte com les formes, l’opacitat dels acords i la intervenció des dels despatxos de Madrid, el que va fer que de resultes d’aquelles eleccions d’ara fa un any la política en majúscules quedés capgirada. Es trencaven les costures ideològiques dels partits i l’eix social es desintegrava justament en nom de l’eix nacional, l’espanyolista. Ara cal veure si a Catalunya es repeteix un patró similar o no, donat que per primera vegada, al Parlament hi ha majoria unionista i que el guanyador de les eleccions té l’opció de buscar ser investit per l’eix nacional. Si és que no se’n surt intentant arrossegar ERC a una investidura per la via de l’esquerra, la victòria de la qual no ha reivindicat en cap moment el PSC malgrat que també és majoria a la cambra.
