Com en un estrany efecte mirall, ara totes les burles i fanfarronades que el ministre Puente ha fet durant el temps que porta al capdavant de Foment i Transports se li han girat en contra. Perquè dubto molt que durant anys puguem presumir ni dels quilòmetres de via d’alta velocitat que s’afegiran als ja existents, ni de la velocitat que havíem d’anar incrementant sobre uns raïls que ara sabem en quin estat es troben. I, per descomptat, durant anys serà impensable plantejar-se, com deia el ministre tuiter, que hi hagi passatgers drets dins d’aquests vagons, que hem descobert dolorosament que no era tan difícil que esdevinguessin taüts.
Estem assistint a un espectacle de degradació política que fa uns anys hauríem qualificat d’impossible. Però no pas pel fet que en aquest país ningú no hagi hagut d’afrontar els errors, la desgràcia mortal o el clam del carrer, perquè això ja ha passat en moltes altres ocasions protagonitzades pels qui ara critiquen la situació actual, precisament perquè no és la seva. I caldria dir, en aquest sentit, que aquells que avui pretenen que l’oposició concedeixi un cert temps de treva no ho van fer, al seu torn, quan els crítics d’avui eren els qui havien caigut en desgràcia.
Però, més enllà de les bigues que puguem trobar als ulls de tothom, algunes de les informacions que estem coneixent aquests dies deixen poc marge perquè Óscar Puente es mantingui en el càrrec. Ja hi ha en curs una investigació de la Fiscalia Europea sobre una eventual malversació de fons públics comunitaris que havien estat transferits a Espanya amb una finalitat específica i ja des de José Luis Ábalos i Raquel Sánchez al capdavant del ministeri; concretament per finançar el manteniment de la xarxa ferroviària, en part, però no exclusivament, de l’alta velocitat. Segons sembla, hi ha partides concretes destinades a la substitució de trams de via com els que es trobaven en mal estat en l’accident d’Adamuz, o al reforç de tota la infraestructura elèctrica que permet el funcionament eficaç dels sistemes tecnològics de suport al control del trànsit ferroviari, un aspecte que sembla que podria estar implicat en l’accident d’Urda.
Hem estat a punt de presenciar la dimissió d’Óscar Puente, una possibilitat que quedava clarament insinuada pel fet que el president del Govern no aparegués en cap moment al seu costat i sí, en canvi, al costat del seu arxienemic Emiliano García-Page. És possible que hagin pensat que encara tenen marge fins al moment en què s’aclareixin efectivament les circumstàncies del tràgic succés de fa uns dies, però, sens dubte, qui s’havia proposat implícitament com a successor del president del Govern ha quedat vinculat a tanta desgràcia que, sigui quin sigui el seu destí penal, políticament ja li queda ben poc recorregut. O això seria l’esperable en un país normal.
