El relleu a la Casa Blanca ha sacsejat completament l’ordre mundial. Més enllà de les excentricitats del president Trump, és obvi que els seus moviments diplomàtics –apropaments a Rússia, pressió contra els veïns, hostilitat verbal contra els seus aliats– ens mostren que l’ordre vigent des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, sembla en vies de ràpida extinció. Acostumats a entendre el món com a una divisió entre blocs (comunistes contra capitalistes), sense temps per pair un món unipolar –l’efímera unilateralitat de Washington, que amb prou feines va durar dues dècades–, ens trobem davant d’un panorama geopolític líquid, canviant, on aliances i enfrontaments es fan i es desfan en una era d’inestabilitat creixent, i on diverses potències emergents desafiaran aquelles en decadència en un nou ordre mundial precari, inestable i provisional. En certa mesura és com si allò que el neoliberalisme va aplicar internament a les seves societats: una inestabilitat individual causant de degradacions internes, s’experimenti també en el camp de les relacions internacionals. Tot plegat, si allò d’abans no era precisament una era de llums, els indicis apunten vers les perspectives d’una era de foscors.
Un dels problemes del món de la comunicació actual –i de sempre– és a aquesta dificultat de distingir entre informació i propaganda. Malgrat les queixes sobre les xarxes socials i les manipulacions informatives –les dels altres, per descomptat–, el cert és que els mitjans convencionals s’esforcen a estendre la confusió entre una opinió pública que, en termes generals, no sol prestar massa atenció a la política internacional ni tampoc gaudeix d’una gran formació sobre temes que costa entendre. És per això que aquestes iniciatives sorgides des del president Trump i el seu secretari d’estat Marco Rubio, més que abominacions com són presentades als informatius nostrats, el que representa és una modificació substancial de les coordenades polítiques, sobre les quals els nostres mitjans caldria que expliquessin millor, i deixessin de tractar els espectadors com a enzes.
Així, la deliberada voluntat de Trump de resoldre el conflicte d’Ucraïna amb un tractat de pau internacional desfavorable a Zelenski i la interlocució directa de Putin, no és que respongui a la intrínseca maldat d’ambdós personatges, tal com sol ser presentada, sinó a altres aspectes més rellevants i dels quals poc se’n parla. El primer, la derrota de la Unió Europea en general, i d’Alemanya en particular, en una guerra que es podria haver evitat. No és cap secret que les revoltes “de colors” a Kíiv, a Geòrgia, a altres indrets de l’àrea d’influència russa va ser una matussera operació dels serveis secrets de Berlín per fer allò que tradicionalment ha fet la potència alemanya al llarg dels segles: estendre la influència econòmica i política vers l’est, tal com es va anar fent durant l’edat moderna i el segle XX. Això, davant d’una Rússia en un període de ressorgiment, i amb una història centenària de conflictes que ens hauria de convidar a la prudència, va acabar tenint conseqüències tràgiques: una guerra d’interposició –una proxy war– que ha acabat guanyant (de manera més relativa que absoluta) Moscou, per esgotament de recursos, i en què els ucraïnesos han estat peons sacrificats d’aquesta rivalitat geopolítica. I és una història repetida. Recordem durant les guerres balcàniques de la dècada de 1990 com el suport alemany a la independència Eslovènia i Croàcia –al cap i a la fi havien estat territoris sota la sobirania de l’Imperi Austro-Hongarès– va degenerar en tensions internes tant a dins d’Europa –França havia estat aliada tradicional dels serbis i Espanya assistia amb terror a un conjunt de secessions unilaterals–, mentre que una Rússia aleshores noquejada per la doctrina de xoc que van aplicar els tecnòcrates occidentals a l’economia postsoviètica, havia tingut històricament els serbis –ortodoxos, com ells– llaços culturals i polítics importants, i també una esfera econòmica i geoestratègica compartida. I els russos acostumen a no oblidar els greuges antics.
En aquesta era de propaganda per mitjans convencionals, s’ha tendit a presentar el conflicte ucraïnès com a una qüestió moral. S’ha simplificat de manera maniquea com a ucraïnesos bons i russos dolents; de democràcia occidental contra tirania russa. I, certament, la invasió militar unilateral de Moscou mereix tota la censura possible, com tota guerra i violència és èticament reprovable, amb l’excepció de la causa justa (per exemple, l’autodeterminació). Ara bé, en les relacions internacionals, guiades des del principi del cinisme, no hi ha moral, sinó interessos i objectius. I, certament, Europa, que és qui ha propiciat aquesta guerra a partir de l’obsessió alemanya per estendre la seva esfera d’influència –el colonialisme econòmic soft que practica amb Polònia o Croàcia–, no pot donar lliçons a ningú. França ha fet servir la tècnica de les dictadures (el govern per decret) per tirar endavant reformes unilaterals en la degradació de les pensions (igual que Putin); Turquia, una tirania de llibre dedicada a bombardejar kurds i participar en la neteja ètnica a Síria i Armènia i a desestabilitzar la Mediterrània oriental a còpia de finançar i promocionar moviments islamistes és un dels “nostres”, l’aliat de l’OTAN amb un exèrcit més gros, convenientment depurat de militars demòcrates; i què dir d’Espanya, dedicada entusiàsticament a la repressió antidemocràtica de l’independentisme català, a practicar el lawfare contra els dissidents, i amb una bona colla de presos polítics com Pablo Hassel, encara entre reixes a diferència dels estafadors aprofitats de la pandèmia. No!, no parlem de moral, ni de democràcia. Sinó de blocs que abans tenien els interessos definits, i que ara, amb un canvi radical a la Casa Blanca, i la derrota implícita en un conflicte militar carregat d’irresponsabilitat, som empesos vers uns equilibris capgirats. S’ha parlat molt de la incapacitat militar d’Europa, que porta anys rebaixant despesa militar (sense incrementar-la en serveis públics o estat del benestar, sinó a còpia de rebaixar impostos als rics mercè una enrevessada arquitectura fiscal). Tanmateix, ni Donald Trump és ximple, ni els seus assessors, tampoc. Són ben conscients que, si volen posar a ratlla la Xina –el seu rival més seriós– ha d’evitar que Moscou s’aliï amb Pequín. Ha de procurar arribar a una entesa a una Rússia que, finalitzada la guerra freda, s’hauria d’haver incorporat a occident, i, per contra, va ser menystinguda i humiliada (i ja he dit que si els russos són bons en alguna cosa és a tenir memòria). Les fantasies estratègiques de la Mittel Europa s’han esvaït del tot amb un conflicte que els ha implicat un deteriorament industrial i comercial (sense l’energia russa barata, els ciutadans alemanys han patit). Per contra, Turquia sí resulta el principal perill per als europeus, manipulant moviments migratoris, ha provat de desestabilitzar el cor d’Europa, amb la seva agenda pròpia de neootomanisme –amb la seva obsessió per ressuscitar el seu paper d’antiga potència colonial, com està demostrant a Síria.
Amb tot això on vull arribar? Europa, club d’estats, que és com dir, club dels Florentinos nacionals procurant cadascú pels seus interessos particulars i obsessions polítiques, ha perdut bona part de la seva rellevància. Els britànics van marxar. El club de Visegrad (Polònia, Hongria, Eslovàquia,, Txèquia), és com si no hi fossin, acostats cada vegada més a Rússia. I en tot aquest desgavell, Catalunya juga un paper fonamental. Més que no podríem sospitar.
Perquè Catalunya, evidentment, és el punt feble d’Espanya. La brutal repressió contra la decisió sobirana de votar la independència (vull recordar que el referèndum fou legítim i els resultats prou clars, malgrat la claudicació d’uns dirigents polítics que han de triar entre cooptació o exili), deixa ben clar a totes les cancelleries que aquest és un punt sensible irresolt, i malgrat les aparences, obert. La col·laboració europea, més per omissió que per acció en aquesta violació flagrant del dret universal a l’autodeterminació fa que Catalunya esdevingui també un punt feble europeu. I en una era de canvis en els equilibris de poder internacionals, òbviament també pot jugar a desestabilitzar l’adversari. La història de les descolonitzacions, de les independències bàltiques i balcàniques va anar precisament d’això, d’operacions diplomàtiques per afeblir els rivals. En aquest sentit, l’independentisme, o almenys una part, té l’obligació moral de jugar a tantes bandes com sigui possible per assolir els seus objectius. Calen polítics sense manies, perquè, malgrat les incerteses del futur, aquesta nova situació també ho és d’oportunitats. Això va ser entès fins i tot per algú tan conservador com Francesc Macià, que no va dubtar a viatjar al Kremlin per explorar suports militars i diplomàtics, com anys abans els independentistes perseguien el president Wilson pels passadissos de Versalles. En un món ideal, s’aplicaria el dret d’autodeterminació de manera pactada i transparent per resoldre la major part de conflictes internacionals. En un món real, cal pactar, si cal amb el diable, per assolir la llibertat nacional.
