“Qui vegi en els acords amb l’Estat una drecera per fer més transitable la consecució de la independència no explica la veritat”. Aquesta idea és el puntal que aguanta el Primer d’Octubre. No es pot invocar el mandat del nostre referèndum d’autodeterminació sense mantenir-se fidel a aquesta idea. Altrament, arribarà el dia (potser ja no és gaire lluny) que les paraules no voldran dir res.
A la pràctica, ja quasi no queda ningú de la classe política autonòmica que ens expliqui la veritat. Tots els partits amb opcions de govern estan atrapats en el laberint de l’amnistia, que només cobraran si continuen donant suport al PSOE. Allò de cobrar per endavant, una gran idea desapareguda del debat polític en temps rècord. Però seguim embolicant fil amb una altra variació del mateix drama.
L’amnistia, i tot allò que tengui a veure amb la repressió del passat no ens farà lliures. Té a veure amb la llibertat personal dels líders autonòmics i de les persones que varen caure en la repressió seguint-los a ells. Mentre ens tenguin entretenguts parlant de si el Tsunami era un delicte o un altre, no estam parlant de com desbordarem l’Estat la propera vegada. Mentre discutim sobre la “trama russa” no parlam de qui aconseguirà suports diplomàtics, financers i militars per a l’endemà d’activar la Declaració d’Independència.
Hi ha una veritat incòmoda de què ningú no parla, però que és urgent posar-la damunt la taula: els polítics que duen 6 anys batallant per sortir de la presó o evitar anar-hi no faran la independència. Podríem acceptar, essent infinitament generosos, que n’hi ha que ho volen sincerament i estan disposats a fer tot el que cal. I malgrat tot no podran liderar el moviment: no tenen credibilitat.
No hi ha fórmules màgiques, ni molt menys secretes, per a fer la independència. Cal tornar a fer tot allò que ja s’ha intentat i continuar fins al final. Això requereix que tothom que se la va jugar abans i després de l’1-O ha de confiar en què tornarà a arremangar-se tothom. I, diguem-ho clar, qui es tornarà a arriscar per una gent a qui la repressió ha vençut tan clarament i rotunda?
La nostra llibertat implica assumir riscos, que no es materialitzaran si els assumim col·lectivament. Ho hem dit moltes vegades, però cal insistir-hi: com més gent hi hagi disposada a tot, més probable és que no li passi res a ningú. Però ja ha quedat clar que a la cúpula del moviment hi ha molta gent que no està disposada a assumir res més. Amb el mateix lideratge, que fa anys que escampa la por i l’aversió al risc no hi ha res a fer.
L’estratègia de l’Estat s’ha adaptat a aquesta evolució de la nostra classe política. Varen començar presumint d’haver-nos decapitat i ara, paradoxalment, estan a punt de rehabilitar polítics per tal que pugui continuar manant. Com si haguessin detectat aquesta feblesa que tenim: amb aquests líders ningú es jugarà els quartos, ni ells tampoc. És ben bé que els governs actuals, a banda i banda, són la garantia que no passarà res. No anirà ningú a la presó ni ningú farà res per a merèixer-ho.
Deia que si la classe política tengués de veritat la intenció de fer la independència no estaria parlant de com aconseguir que els perdonin els actes del període 2017-2019 sinó de com minimitzar la repressió futura. Perquè no hi ha dreceres per arribar a la independència. I si ja ha estat impossible cobrar per endavant l’amnistia pels fets passats, podem imaginar quines probabilitats hi ha que l’Estat renunciï a castigar-nos la pròxima vegada que ho intentem.
Cal començar, doncs, la casa pels fonaments. Arribats fins aquest punt, la credibilitat del projecte independentista és la nostra principal feblesa. I, per raons òbvies, aquesta credibilitat no la recuperarà qui fa anys que s’ha llençat a buscar dreceres en forma d’acords amb l’Estat. Qui m’ha llegit o escoltat aquests anys sap que per mi tot comença amb la mobilització. Però no perquè puguem anar enlloc amb els actuals dirigents, sinó perquè em sembla la manera més eficaç per substituir-los a tots com ja vàrem fer del 2009 al 2017. Ens hi va el futur.
