A mesura que es van descobrint les interioritats de l’Operació Catalunya va quadrant una confessió que l’exdirector adjunt operatiu (DAO) del Cos Nacional de Policia, Eugenio Pino, li feia a l’exnúmero dos de Jorge Fernández Díaz. L’operació policial i del ministeri de l’Interior contra el Procés sobiranista es va utilitzar per tapar les vergonyes de l’emèrit. De fet, es podria arribar a afirmar que l’Operació Catalunya és una part de l’operació salvar Espanya. Protegir la prefectura de l’Estat davant la crisi que s’albirava al voltant de les comissions i la vida dissoluta del monarca.
Situem-nos. El 14 d’abril del 2012, la casa reial espanyola informava del famós “accident de Botswana”. Una crisi social i mediàtica sense precedents de la monarquia que se dieron “entre todos”. La figura emergent de Corinna encara va animar més la festa. L’Estat es va posar en marxa i va trobar un ase dels cops amb què podia desorientar l’opinió pública. Catalunya era una excusa perfecta. L’anticatalanisme uneix una gran part de la societat política, social, cultural i ciutadana espanyola. L’ambient a Catalunya venia marcat per la crisi i el creixement del sentiment independentista que, al Parlament, encenia Solidaritat Catalana per la Independència i una ERC que començava a liderar Oriol Junqueras. El sobiranisme a CDC s’excitava i s’acabaria formalitzant al congrés de Reus el març del 2012. Encara quedaven mesos per la manifestació de l’11 de setembre i les eleccions anticipades convocades per Artur Mas.
Entre el desembre del 2013 i maig del 2014, El País, El Mundo i La Vanguardia canvien de director. Un detall coincident curiós que s’aclariria amb la gran notícia que arribaria el 19 de juny de 2014, l’abdicació de Joan Carles I. La tensió narrativa s’havia de contenir i desviar l’atenció pública. El 7 de juliol del 2014, El Mundo publica el famós “pantallazo” dels Pujol Ferrusola. Arriba un veritable tsunami informatiu contra qui l’Estat considerava el Dalai Lama de l’independentisme català. A partir d’aleshores, ja no s’atura la maquinària informativa i la continuïtat de la recerca de material fosc independentista. A poc a poc ara es van destapant les barbaritats.
El 4 de març de 2020 el diari suís Tribune de Genève publica informació sobre el fons de 100 milions d’euros que té clandestinament Joan Carles a Suïssa. És una filtració de les autoritats suïsses, tipes de la manca de col·laboració espanyola. La reacció és immediata. Corinna i les comissions de Joan Carles tornen a la palestra. Un comunicat de renúncia a l’herència de l’actual monarca espanyol respecte al seu pare arriba el 15 de març just abans que Pedro Sánchez tanqui Espanya en un confinament. Arribats al 2023, la Generalitat governa una autonomia de règim comú, l’emèrit fa regates quan li rota i el monarca actual continua al tron després que, el 3 d’octubre del 2017, tornés els favors a compte dels catalans. Sí, és una especulació, i encara queden molts indicis, molts noms i moltes coses per resoldre. Persistirem.
4
12
