La setmana passada vam assistir al trencament del govern de coalició escocès, culminat amb la dimissió de l’actual ministre Humza Yousaf, i una moció de censura (que finalment no va prosperar). El que pocs mitjans explicaven van ser-ne els motius. El trencament de la coalició entre els independentistes de l’SNP i el partit verd es va produir perquè els segons se sentien traïts després que els primers rectifiquessin dues mesures que els ecologistes havien pactat i que consideraven essencials. El primer motiu va ser la renúncia del govern a reduir el 75% de CO₂ per al 2030 (que es veia irrealitzable, si no era a costa de fer la vida impossible a una població que viu dispersa i en un clima rigorós). El segon, va ser una d’aquelles mesures simbòliques pròpies de les guerres culturals que dessagnen la política occidental. L’SNP va desfer bona part de les mesures anomenades “d’afirmació positiva” que permeten als menors d’edat iniciar els tractaments mèdics i hormonals per al canvi de sexe, sense cap límit de caràcter físic, examen mèdic i en edats primerenques, sense que fos necessari el consentiment de la família. Cal explicar que, de manera incomprensible, aquestes fórmules de permetre que menors d’edat, només a partir de la seva voluntat, puguin obtenir bloquejadors de la pubertat (i, per tant, esterilitzar-los per sempre i propiciar danys físics i psicològics irreversibles) s’han estès per Europa, i és ara que diversos països que comencen a ser conscients de les terribles conseqüències comencen a recular.
Començava l’article amb aquesta notícia per il·lustrar la manera sobre com allò que una vegada havíem anomenat esquerra ha evolucionat d’una manera incomprensible i contrària a la naturalesa del que havien estat els moviments populars i anivelladors sorgits amb la contemporaneïtat. Els verds escocesos, en la seva majoria de classe mitjana, estudis universitaris, viatjats i llegits, s’han dedicat aquestes darreres dècades a fer la vida de les classes treballadores cada vegada més difícil (posant restriccions a la seva mobilitat privada o prenent decisions que, a tall d’exemple, encareixen l’energia, i per tant els productes bàsics) o centrant-se en qüestions que no interessen pràcticament ningú, tret de l’ínfima minoria afectada (la qüestió queer), que a més implica dilemes morals per a uns escocesos de procedència modesta que tendeixen a tenir una moral conservadora.
El que ha passat a Escòcia és una mostra clara del que el geògraf i assagista francès Christophe Giulluy explica aquests darrers anys: una divisió creixent i interna en la major part de països occidentals entre una majoria social (Giulluy parla d’un 60% que habita en zones perifèriques, ciutats petites, entorn rurals, periurbanes, culturalment homogènia i arrelada al territori, amb restes d’identitat nacional i/o de classe) i una classe política i social, burgesa, que habita els centres de les ciutats, amb formació universitària, cosmopolita, multicultural i aïllada del seu propi país, desnacionalitzada i al marge dels interessos generals. És precisament aquest darrer grup social el que fa temps que ha okupat els espais socials, polítics, mediàtics i qui porta la batuta ideològicament, especialment entre allò que en diríem els sectors progressistes.
Giully, com també Emmanuel Todd en un llibre recent, La défaite d’Occident, identifiquen aquest grup sociopolític dominant que s’ha apropiat de tota discussió política i ideològica a partir de debats bizantins, capteniments sectaris fonamentats en el reciclatge dels marxistes dogmàtics de la dècada de 1960, el postmodernisme i el relativisme cultural, i que ha precipitat les guerres culturals que han empantanegat els campus universitaris, bona part dels mitjans d’esquerra i els espais ideològics amb tendència a l’endogàmia. Això es tradueix en una obra sistemàtica i sostinguda de desnacionalització (ataquen als nacionalismes occidentals de les antigues nacions, que precisament van sorgir als segles XVIII-XIX com a espai d’igualació social i d’empoderament col·lectiu), compensats pel flirteig amb cert pensament decolonial, que bàsicament consisteix, no només a atribuir tots els mals del món al breu període colonial contemporani (concentrat especialment entre 1830-1960), sinó a expressar simpaties per qualsevol cosa que sembli alternativa, des de l’indigenisme fins a l’islamisme. I, si bé això podia tenir sentit en l’època de la descolonització i el moviment dels no-alineats (per cert, amb el nacionalisme com a motor principal), actualment, en una era de fonamentalisme religiós global i de reforçament d’elements culturals com les castes, resulta tan inconsistent com perillós.
En qualsevol cas, comencem ja a arrossegar uns quants anys d’allò que Tony Judt ens alertava fa dues dècades de “degradació de la conversa política”. I això implica l’aparició d’una esquerra sectària, autoreferencial, aïllada de la societat on viuen i de les classes que afirmen defensar, embafada de pensament postmodern (probablement el corrent filosòfic més esterilitzador de la contemporaneïtat), antiintel·lectual, de retòrica incomprensible, que substitueix idees per la repetició d’eslògans i mantres, inconsistent i contradictòria (es reivindica feminista mentre defensa el vel islàmic), irracional, antinacional i antioccidental. Per als qui hagin tingut el privilegi de veure Josep Maria Flotats a La disputa, una obra teatral on contraposa el racionalisme escèptic de Voltaire amb l’irracionalisme fanàtic de Rousseau, podrien identificar fàcilment una esquerra vigent rousseauniana que parla del bon salvatge i parla d’educació mentre porta tots els seus fills a l’hospici.
Ho estem veient aquests mesos, quan la legítima protesta davant el patiment de la població civil palestina ha degenerat en un circ on es tornen a normalitzar les consignes antisemites i es blanqueja el fanatisme mil·lenarista de Hamas. Les ocupacions als campus universitaris, tot tractant d’emmirallar-se en les protestes contra el Vietnam de fa seixanta anys, han servit bàsicament per mostrar aquest antagonisme entre les minories il·lustrades, urbanes i cosmopolites, en la guerra civil particular dels Estats Units respecte a una majoria perifèrica i perifericatitzada (les ocupacions dels campus nord-americans són preferentment en les exclusives universitats de la Ivy League, on es formen els fills de les elits del país). Unes guerres culturals que evidencien una divisió perillosa i paralitzant entre dos mons enfrontats que fan servir un conflicte llunyà per dirimir una rivalitat política interna. Ara bé, allò que tracta de reivindicar-se com a d’esquerra i progressisme, on la bandera palestina ha desplaçat qualsevol reivindicació favorable a un país més igualitari (i precisament la igualtat és més fàcil dins una certa homogeneïtat que detesten), acaba aprofundint en la divisió i, encara més greu, també acaba propiciant contradiccions que aprofundeixen en el seu descrèdit. Atacar Israel mentre ningú no aixeca el dit contra Azerbaidjan quan acaba de perpetrar una neteja ètnica de més de cent mil armenis; abstenir-se de criticar l’Iran per l’obligatorietat del vel o passar olímpicament de Turquia en el seu genocidi passat contra els armenis i constant contra els kurds fa que aquest progressisme cosmopolita actual exhibeixi el llautó amb fruïció.
Perquè, efectivament, una vegada s’han desclassificat documents de la guerra freda, està més que clar que l’antiga Unió Soviètica es va infiltrar deliberadament entre els moviments estudiantils dels anys cinquanta i seixanta i van propiciar, per exemple, l’aparició d’un ampli moviment antinuclear i ecologista com a una fórmula de desestabilitzar la rereguarda occidental. [Per cert, que també occident van fer servir els mateixos mètodes amb la introducció de la cultura rock juvenil o entre els moviments cristians per desestabilitzar els governs comunistes]. Amb això vull dir que és més que probable que bona part de l’esquerra, especialment un activisme fronterer amb el fanatisme intransigent en què ha degenerat, pot estar més que infiltrat. Si les petromonarquies tenen capacitat de controlar bona part de les borses occidentals, adquirir edificis i institucions emblemàtiques (fins i tot les lligues de futbol), què no faran en un espai on resulta tan fàcil, de tan càndid i ingenu, com són els activistes d’esquerres? En qualsevol cas, tenim un problema greu, amb una esquerra que ha trencat amb les seves tradicions, que ha adoptat un discurs estrany i contrari als sectors que afirma defensar, que es mira el melic, que s’obsessiona per qüestions irrellevants, que pateix un excés d’estètica i un dèficit d’ètica, que no sap d’on ve, qui és i on vol anar, que busca causes llunyanes per certa por d’enfrontar-se a la realitat propera. Perquè, en el fons, no parlem d’esquerres, sinó d’uns okupes que ja fa massa anys que munten una rave en aquell espai polític on resulta més que necessari el rigor i la serietat.
