Ernest Maragall era, fins fa poc, un dels escassos polítics en actiu capaç de repensar tant la política d’aquest país com la de la capital. Política de debò, entesa com a relació entre el poder real -“poder fred”, en diu ell- i els interessos de la ciutadania, una visió republicana de les institucions que, necessàriament, ha de partir d’una base ètica sòlida i permanent. De fet, Maragall podria haver-s’ho mirat tot des de la comoditat de l’intel·lectual però, per contra, ha assumit una de les carreres més llargues que es recorden en la política catalana. Mig segle que enllaça el final del desvergonyiment franquista amb aquesta Barcelona post-Colau que cada cop està més lluny dels barcelonins.
El que és segur és que Ernest Maragall no és un ingenu. I així com el seu germà Pasqual va dimitir d’alcalde, el 1997, quan l’aparell del PSC li va segar l’herba, ara ell ha estripat el carnet d’ERC en comprovar que hi ha aspectes “significatius” del cas dels cartells de l’Alzheimer que “segueixen pendents d’aclariments”. De nou l’aparell, l’estructura opaca que mou uns fils invisibles per a la ciutadania i que afegeix a la gestió pública una espessa xarxa de clavegueres.
Maragall se’n va de l’estructura, però no pas del concepte. D’aquí l’encert de reclamar una renovació profunda dins d’ERC per apropar els lideratges a la idea i l’estratègia als objectius. Ernest Maragall es queda just allà d’on ERC no hauria d’haver marxat mai.
