El conflicte obert entre molts dirigents nacionals d’ERC i el cap de files republicà al Congrés, Gabriel Rufián, no és personal. És ideològic, estratègic i, sobretot, existencial. ERC es troba davant d’una cruïlla que no admet ambigüitats: o es consolida com una esquerra útil dins l’Estat espanyol per facilitar el manteniment del poder al PSOE, o recupera la centralitat dins l’independentisme amb un mínim full de ruta compartit amb Junts. O sostenir Espanya o reconstruir Catalunya, les dues coses alhora queda clar que són incompatibles.
La primera opció és, amb matisos, la que defensa el sector que mira cap a Madrid. Diluir-se amb Sumar, amb els Comuns i amb el PSOE per frenar la dreta i mantenir influència política. És una aposta pragmàtica, fins i tot intel·ligent en termes de poder immediat. Però té el cost evident de diluir el projecte nacional. Perquè l’esquerra espanyola, per molt que es presenti com a transformadora, en els moments decisius no ha passat de ser una crossa del PSOE. Ho ha estat en la qüestió territorial, en el límit del reconeixement nacional i en la negativa sistemàtica a qualsevol escenari real d’autodeterminació. ERC ho sap perquè ho ha viscut des de dins.
Apostar per aquesta via és assumir que la independència deixa de ser un objectiu polític tangible i passa a ser un horitzó retòric, una bandera que no condiciona les decisions reals. Implica acceptar una mutació: d’un partit independentista a un partit d’esquerres amb sensibilitat catalanista.
L’altra opció és la que Oriol Junqueras intenta recuperar: tornar a situar ERC com a pal de paller de l’independentisme, sense coalicions que en desdibuixin el perfil. No es tracta tant de reeditar el passat com de reconstruir un espai polític propi, amb aliances estratègiques però sense subordinacions. Aquesta via també té un preu. L’independentisme està fragmentat, ha perdut força i ja no té la majoria social ni institucional que va tenir. Tornar-hi implica assumir una travessia pel desert, risc electoral i anys de reconstrucció sense garanties. Però, a diferència de la via Rufián, manté intacte el sentit del projecte.
Probalement, el veritable dilema d’ERC ara mateix no és esquerra o dreta. No és Madrid o Barcelona. És poder o coherència. La via de la coalició amb l’esquerra espanyola ofereix influència immediata, capacitat de pacte i presència en l’agenda estatal. Però dins d’un marc que no es mourà. Un marc que té sostre de vidre per a qualsevol aspiració nacional catalana.La via de reconstruir l’independentisme ofereix menys poder avui, però preserva la raó de ser del partit. Permet competir, equivocar-se i redefinir estratègies, però sense renunciar a l’objectiu fundacional.
ERC ja ha tastat els dos camins.
