“Ens calen nous lideratges amb actituds diferents”. Aquesta és la frase més destacada de l’entrevista que li feien a Clara Ponsatí aquest dissabte passat al FAQS de TV3. Amb tot, el més significatiu, no és pas la necessitat de cares noves que reclama l’exconsellera. Perquè aquesta és una demanda que faria qualsevol català amb dos dits de front davant la inoperància i el fracàs dels actuals capitostos d’Esquerra, Junts i la CUP. El fet important és començar a parlar d’”actituds diferents”, que és el mateix que dir que cal un capteniment allunyat del procedir melindrós, pusil.lànime i mentider que ha caracteritzat l’independentisme oficial. Un altre estil polític, en definitiva.
Fa anys que patim per aquesta banda i sembla que ara comencem a veure-ho clar. No podem continuar tenint al capdavant de la Nació uns representants amb un to de veu i un posat que semblen derrotats abans d’iniciar cap batalla. L’any 1977 ja ho advertia el professor Carles M. Espinalt en un article al diari Avui quan explicava que, davant la demanda de consells que li feien molts aspirants a dirigent polític per poder augmentar el seu poder de persuasió, una de les primeres receptes que els hi donava era que agafessin un posat que no semblés de vençut abans de començar.
No sembla que li hagin fet cas, malgrat que ha quedat demostrat pel dret i pel revés que no convenç mai aquell que no demostra una seguretat en la victòria. Recordeu les cares pansides dels diputats a les escales del Parlament el 27 d’octubre del 2017?
Els actuals responsables polítics de l’independentisme no tenen cap confiança ni en les seves possibilitats ni en les de Catalunya. Que la seva impotència els impedeixi tenir una mentalitat d’”atac” en lloc d’estar sempre a la defensiva, és un problema que els afecta a ells. No tots els catalans claudiquen davant una simple citació judicial d’un tribunal espanyol.
En els partits actuals, “nous lideratges” vol dir posar de número u el que abans anava de número dos a la llista electoral. És clar, no fos cas que entrés gent nova i posés en evidència i en perill la mediocritat i la menjadora dels seus quadres, respectivament. La por els paralitza i tot es redueix en anar fent, sempre tenint com a prioritat mantenir ben remunerades les estructures internes per tal d’evitar la figura del discrepant.
Sense un altre estil polític, mai no farem res. Fins que no entenguem que l’objectiu que perseguim no és compatible amb fer cara de bons minyons i dir sempre les coses a mitges, anirem rodolant pel pendent de la desmoralització i la desorientació. On ha quedat el parlar “clar i català”? Resulta impossible remuntar un clima de derrota (no ens enganyen, és el que percep una majoria de la nostra gent) dient que fas el que pots perquè l’enemic és més poderós que tu. Ni tampoc passant-se el dia parlant de repressió. Si tanta repressió hi ha i ningú la pot aturar, com diantre volem que algú se la jugui? Podem tenir vocació de lluitadors, però no de suïcides.
Treure la por del cos de la teva gent, ha de ser la primera premissa d’un veritable líder. Com fer-ho? Recordem aquelles paraules de Napoleó: “si construeixes un exèrcit de 100 lleons i el seu líder és un gos, a qualsevol baralla, els lleons moriran com un gos. Però si construeixes un exèrcit de 100 gossos i el seu líder és un lleó, tots els gossos lluitaran com un lleó”.
