No ho he pogut evitar i m’he vist una mica interessada pel judici del Johnny Depp i l’Amber Heard. Per qui no n’estigui al cas, ella el va acusar de pegar-li regularment mentre estaven casats i ell, com que va passar a ser un empestat, la va denunciar per difamació, i ara hi ha el judici, que es pot seguir per Internet i que, a banda de les declaracions, està farcit de gravacions que es van fer entre ells i de missatges que es van enviar. Tot un show que amaga un debat de fons important.
El fet és que no hi ha cap prova que demostri que Depp agredís Heard físicament -ell afirma que mai a la vida li ha posat la mà a sobre a una dona-, però per contra sí que hi ha un àudio en què ella reconeix haver-li pegat a ell, que també es reivindica com la víctima d’un maltractament físic i psicològic constant. Sí que hi ha proves que Depp té problemes XXL amb l’alcohol i les drogues, que li fan perdre el control i, per exemple, barallar-se amb el mobiliari. També hi ha missatges on parla de qui llavors era la seva dona amb una ràbia còsmica, insultant-la de puta cap amunt i dient als seus amics que la mataria i que faria no sé quantes coses amb el seu cadàver. En tot cas, que es demostri que Depp pot tenir conductes violentes i que era un marit de merda, d’aquells que val més que corris nena, no demostra que pegués la seva dona.
Pel que fa a ella, es veu d’una hora lluny que la senyora no gira rodona, fa cosa i tot, quan declara sembla que hagi passat hores assajant la posada en escena davant del mirall, com una bruixa intentant semblar bona perquè entris a casa. Tenint en compte tots els àudios que va arribar a enregistrar de les converses amb el seu marit, també es fa difícil de creure que mai pensés de fer-se un reconeixement mèdic després d’una de les suposades batudes, per tenir una prova objectivable. Alhora, res de tot això demostra que menteixi sobre el maltractament físic, podria estar dient la veritat, el que passa és que en un judici no es decideix qui diu la veritat sinó si hi ha prou proves o no per condemnar l’acusat.
El més interessant del cas, però, no és el judici legal -d’on no en traurem gaire res- sinó el judici públic. Curiosament, el món s’ha col·locat al Team Depp. Però malauradament, en un context en què a ningú li sembla una discriminació escandalosa que en esclatar la guerra d’Ucraïna l’estat prohibís marxar del país les persones amb penis, tenint en compte el deliri actual, em temo que Internet s’ha bolcat amb Depp senzillament perquè cau bé al gruix de les dones, que són les que estem mirant aquest judici, no ens enganyem. Depp sempre ha agradat perquè abans estava com un tren i perquè és el típic home misteriós, bohemi i emocional que moltes dones es pensen que volen.
Amb tot, el debat que envolta el judici és majoritàriament superficial -bàsicament es diu que ella és una sonada i que ell és un tio de puta mare- i no s’està aprofitant l’ocasió per parlar del tema de fons, que és que el “believe all women” representa la destrucció de la presumpció d’innocència per al 50% de la població, i que el fet de ser XX no t’hauria d’eximir d’haver de demostrar allò de què acuses un XY. I no només perquè és injust, així, en abstracte, sinó perquè aquest marc moral pervertit fomenta la feblesa espiritual, obrint espai perquè cada cop hi hagi dones més mandroses i corruptes -que és el contrari de l’apoderament- i homes més petits i amargats -que és quan poden desenvolupar actituds més agressives. A més, en un sistema en què s’atorga aquest privilegi a una part de la població, es neutralitzen i es banalitzen els casos reals de violència de gènere. Només cal veure com les violacions o els assassinats només surten als breus i en canvi els casos de suposades “microagressions” ocupen portades i obren TN’s -si finalment els exoneren, això sí, llavors directe cap als breus.
A Twitter he topat amb un article d’opinió del NYT titulat “Amber Heard i la mort del #MeToo”, però com deia, tinc la sensació que el cas Depp no mourà cap tecla important, no només perquè tan sols està servint per a fer salsa, sinó perquè en aquest debat superficial també hi persisteix el problema de base de la proposta moral del #MeToo -o del que ha acabat sent-, que és la idolatració de les víctimes. En aquest cas, Depp. A una víctima cal ajudar-la i cal reconèixer-li la fortalesa de denunciar, però no podem posar-la com a referent pel mal que li han fet.
És cert que el moviment #MeToo ha ajudat a destapar casos d’agressions sexuals terribles, però també és cert que ha fet sorgir casos en què les dones, si haguessin estat més ben preparades, si haguessin estat més fortes, haurien pogut evitar l’abús. I no es tracta de fer-les sentir culpables per no haver actuat com hauria estat millor per a elles, però el que no podem fer és encimbellar conductes submises. Cal ensenyar a les víctimes i a totes les dones què poden fer per protegir-se, per a ser heroïnes i no víctimes, per guanyar i no perdre. El moviment #MeToo, en comptes d’aspirar a un sistema que protegeixi les dones a base d’honors i privilegis que potencien els nostres defectes, el que hauria d’aspirar és a generar un moviment de fortalesa que es digués #NotToMeDesgraciat.
2
