La normalitat és allò que tothom anhela però que ningú vol que entri a la seva vida. Tots parlem dels altres com si fossin extraterrestres i acabem dient que els normals som nosaltres. El més curiós de tot és que quan ens ajuntem amb els nostres familiars i amics els altres, des de fora, creuen que els normals són ells. Però què coi és la normalitat? En psicologia s’entén la conducta normal d’un individu com aquella que no s’allunya de la conducta de la resta de la seva comunitat. La normalitat ve de Norma i la norma és la regla general que diu la manera com s’ha d’actuar o fer una cosa sense que produeixi raresa en el seu entorn. S’entén també que una persona normal és aquella que es troba adaptada al seu medi independentment dels seus problemes personals. Quan parlem de salut mental bé a ser el mateix però amb uns barems quantitatius i qualitatius.
Tenint clar allò que és normal, crida molt l’atenció el que els diccionaris diuen del seu contrari: l’anormalitat. Com no podria ser d’altra manera, inclús en la definició del terme, la diferència entre l’anormalitat catalana i l’espanyola queda palesa en el seu significat. Segons l’IEC, anormal és qui pateix qualsevol síndrome patològica. En canvi, per la RAE, anormal és qui accidentalment es troba fora del seu estat natural o qui té un desenvolupament físic o intel•lectual inferior al que li correspon per edat. És a dir, per a Espanya els catalans som anormals perquè ens sentim que ens trobem fora del seu “Estat” natural (Espanya) i intel•lectualment som inferiors per que no entenem que normal és ser o sentir-se espanyol i, a més, parlem un dialecte de la seva llengua oficial.
Fóra de la curiositat anterior, com a psicòloga, penso i cada cop n’estic més convençuda, que la normalitat tal i com l’entenem en l’ésser humà no existeix. Per la consulta passa gent normal que té problemes normals i gent normal que pateix alguna psicopatologia i que després del tractament prescrit i la teràpia adequada recuperen la seva vida normal. Els humans, donat els milers d’inputs sensorials, emocions i experiències que acumulem durant la nostra vida som com diu la cançó dels Súpers: “únics i originals: no en trobareu pas dos d’iguals…” Per tant, ningú no és normal o ningú no és anormal, hom serà una cosa o l’altra en funció de la seva vida, d’allò que li agrada, del que fa, de com viu, com pensa… i els que més o menys encaixin dins dels seus paràmetres seran normals i els que no, no ho seran.
En estètica i en ideologia és on trobem més les diferències entre allò que la gent opina que és normal o no. Quan parlem d’estètica ens referim a la percepció de la bellesa, del bon gust. Fa un temps, feien un programa de televisió a mode de Reality Show anomenat “Princesas de Barrio”. Digueu-me rara (ara que parlem de normalitat) però m’hi vaig quedar enganxada durant un parell d’episodis. Aquest programa, pels que no l’hagueu vist, cosa que espero que sigueu molts per la vostra salut mental i la d’aquest país, estava centrat en la vida de quatre “xonis” (com les que canten els Catarres). Per a aquestes noies d’entre 20 i 30 anys era normal demanar un préstec per tunejar-se el cotxe com si fos els de la Barbie de la meva filla, que les seves mares demanessin un préstec perquè la nena es pogués operar els pits -no perquè tingués lordosi a l’esquena si no per posar-se’ls de plàstic- o anar vestides i maquillades com si anessin a fer una funció al Molino. En comú, aquestes noies tenien un passat familiar similar, no havien passat de la ESO, amb sort, i com a referent de vida tenien a Belén Esteban. Si com penso, algú de vosaltres que llegiu aquest diari, és a dir, que llegiu, anéssiu a trobar-les i els expliquéssiu que més enllà del Cuore hi ha literatura; que més enllà de Bustamante hi ha música i que hi ha gent famosa que és metge, arquitecte, pintor, enginyer o filòsof… els estranys serieu vosaltres.
D’altra banda la ideologia és l’altre aspecte de l’ésser humà que ens fa sentir-nos normals o no davant dels altres. Políticament som d’esquerres, de dretes, centralistes o de la Carmen de Mairena. Tots creiem que la cosa més normal és ser afí a la ideologia política que ens representa i els demés són els anormals. Ser naturista és una manera de viure, una manera de pensar i els que no anem despullats pel carrer malgrat, encara que segons quin dia de juliol a tots se’ns ha passat pel cap, nosaltres som els estranys. Amb aquest col•lectiu que defensa coses tan lloables com viure en harmonia amb la natura, l’ésser humà i respectar el medi ambient segur que molts hi estem d’acord i ens sentim normals amb el seu pensament però el problema és que potser no ens cal anar despullats perquè ens agrada la roba, les sabates i les butxaques per dur-hi la xavalla.
Tot plegat, ens fa pensar que tots som normals i que els anormals són els altres.
