Més enllà d’anàlisis polítiques, de moviments de partit, de càlcul electoral i de bagatges negatius d’unes o altres sigles, Carles Puigdemont és un fenomen social d’una enorme rellevància i d’un brutal pes sociològic. Cada cop que la policia d’algun indret d’Europa s’atreveix a engarjolar-lo una ona de fervor patriòtic i passió nacional encén els cors de milers de catalans. Com si apareguessin del no res, els independentistes en estat latent es manifesten com una força tel·lúrica i certa. Com una munió de voluntats absolutament segures de compartir un sol objectiu. Cada cop que els jutges espanyols semblen guanyar la partida i retenen momentàniament al president, l’independentisme torna a gaudir d’un moment de certesa. D’un instant on no hi ha estirabots polítics, bronques de partit, taules de diàleg, ni batusses pressupostàries. Catalunya torna a ser, per uns instants, el país de l’1 d’octubre. Un lloc del món amb una passió compartida i amb la clara percepció del que és just i necessari. En Puigdemont i els seus enfrontaments judicials són, ara per ara, l’única esperança de l’independentisme. L’única evidència que el moviment encara existeix.
Aquesta és la grandesa del president que molts polítics no han sabut apreciar. Entestats en apel·lar als partits polítics i les seves factures pendents de pagar o en el realisme del dia a dia, han oblidat que si l’independentisme segueix sent un cigró a la sabata d’Espanya és única i exclusivament per l’existència dels exiliats. Afortunadament, el recorregut dels polítics empresonats ha tancat el cercle. De la revolta fins a l’acceptació de la política espanyola passant per uns dolorosos anys de presó. Tot el mèrit i tot l’honor per aquests líders que han estat empresonats per donar-nos la possibilitat de votar en un referèndum legítim. Són herois innegables d’un país que els ha de respectar i estimar. Però malgrat tot aquest patiment els presos no són una peça rellevant en la mobilització popular. Han tornat al sistema, han estat alliberats per l’Estat espanyol sense gaire preocupació i, de facto, són una peça política més. Ara bé, en Puigdemont és un actiu irredempt. És la revolta viva, feridora per Espanya i vibrant per l’independentisme. És el símbol que l’1 d’octubre segueix viu, que l’Estat segueix en guerra i que els independentistes no s’han desmobilitzat. Al contrari, estan en guàrdia i preparats per defensar allò que consideren just. En Puigdemont és l’última prova que l’1 d’octubre no va ser un error.
Ara més que mai molts catalans es pregunten si tot allò va tenir cap sentit. Va haver un referéndum, una independència proclamada i desactivada i un munt de gent a la presó. Quatre anys després sembla que va ser una broma. Els polítics responsables són lliures, els pactes polítics entre partits catalans i espanyols segueixen amb normalitat, ciutadans catalans són jutjats i acusats de terrorisme i existeix la sensació que al final va ser una pèrdua de temps. Només una persona encarna la lluita viva. Només en Puigdemont posa de manifest que existeix un conflicte irresoluble entre Espanya i Catalunya. Només ell pot activar aquella independència que va deixar en pausa.
