Ens han amagat tant com han pogut les manifestacions i revoltes a França, liderades per joves i estudiants, amb una força i una ràbia que diu molt sobre el malestar i la indignació de fons. Estudiants que protesten contra la degradació de l’educació se sumen a protestes per la pèrdua de poder adquisitiu (menys dramàtica allà que aquí) o per retallades que destruiran avenços de benestar social. La indignació francesa, amb tots els matisos culturals i de color de pell, esclata al carrer i el govern Macron li envia una policia agressiva i d’una violència extrema.
Aquí ningú no ha dit gaire cosa de les protestes franceses, del “malaise français” o mal francès, un malhumor de fons, desconfiança, emprenyamenta, fúria… Silenci força general. En part perquè França ens queda molt lluny i ni ens interessa ni l’entenem, en part també per por al contagi.
Perquè no serà que nosaltres no tinguem motius per muntar un Urquinaona cada setmana…
Algú ha vist una manifestació de pacients d’hospital, farts de tenir paciència, o dels usuaris dels saturadíssims consultoris de primària?
Ens consten manifestacions massives d’alumnes de batxillerat o universitat o FP, farts d’un sistema educatiu que s’està enfonsant i que enfonsarà el seu futur? Algú ha vist pancartes com “Ens esteu educant com una (m….)”, per exemple?
S’enfonsen els trens de Rodalies fins a nivells de misèria tercermundista, impensables fa quatre dies, sí… Però hem tornat a veure una mani contundent de viatgers desesperats i tips dels trens espanyols de (m…) a Catalunya?
A algú li sona que els conductors habituals de l’AP-7, una autopista de (m…), saturada fins a nivells estratosfèrics, impulsin alguna mena de protesta que faci trontollar les remotes cadires dels nostres irresponsables governants?
O tenim notícies d’alguna manifestació de contribuents emprenyats i farts del sistema d’opressió fiscal i de recaptació salvatge, tant a l’espanyola com a la catalana, un sistema que ens està arruïnant?
Podríem parlar de la catastròfica política lingüística, d’escàndols massius com la DGAIA, dels bombers, de la manca absoluta de política d’immigració, de la nefasta “ley mordaza” que Sánchez ha promès mil vegades que derogaria, de la corrupció, de la inflació fora de control, de l’abús en els preus dels aliments, de l’energia, de la burocràcia que ho paralitza tot, de la mala gestió de la dependència, dels salaris merdosos… De tantes coses…
De motius per sortir massivament als carrers i avergonyir-los i fer-los entrar en crisi, els que vulguis. A cabassos. Però no, cap d’aquests desastres apocalíptics provoca una enèrgica protesta ciutadana més que justificada, un terratrèmol a l’estil francès.
No hi ha manera. Sí, ara tenim una mica de rebombori per l’escàndol de l’habitatge i els decrets Maricarmen, després de milers i milers de desnonaments, d’okupacions impresentables, però tolerades, de gent que no pot pagar un pis o una trista habitació, d’escalades de preus de lloguer demencials…
Quanta gent surt al carrer? Poquíssima. Sí, ara molt de soroll i espectacle amb l’habitatge, però és evident que en realitat es tracta d’electoralisme i manipulació interessada, com el show de Gaza fa uns mesos.
Fa anys i panys que se’ns moren les maricarmen i que agonitzen els josepmaria i no es fa res seriós.
Tanmateix, aquí no protesta seriosament ningú per res, ja sortim rendits i sotmesos de fàbrica. Socialment, democràticament, políticament, tenim l’encefalograma pla.
La veritat és que hi ha raons de sobres per calar foc a la merda de política i d’economia que patim i muntar un 24/7 de guillotines, a l’estil francès. Però no ens movem per res.
Com a màxim, remuguem una mica, com ovelletes emprenyadetes, i just després ens deixem portar a l’escorxador amb total indiferència. Ens desfoguem a les xarxes, al sofà davant la tele o al telèfon mòbil i encara caiem a la trampa de discutir si convé més votar això o allò altre.
Som un país cada vegada més dòcil, passiu i resignat, sense la mala llet necessària. No exercim de ciutadans, sinó de ramat pastorejat per tota mena d’influenciadors, falsos líders de (m…), aprofitats i impresentables que abusen de la nostra paciència i ximpleria infinita.
Passem olímpicament de tot i enviem un missatge claríssim: feu amb nosaltres el que us doni la gana, que no us passarà res. Arruïneu-nos, castigueu-nos, empobriu-nos, putegeu-nos, feu-nos la vida impossible, insulteu-nos, mentiu-nos, estafeu-nos… no patiu, no us passarà res. A anys llum dels francesos, que sí, tindran molts defectes (i moltes virtuts) però no es deixen empènyer fàcilment al precipici. A nosaltres ens porten directes a l’abisme, a un país de (m…) i els surt de franc.
No veiem el que ens estan fent? No veiem la misèria que ens espera si tot continua igual? Ens és indiferent, se’ns en fot tot? Ens hem rendit ja? No tenim sang a les venes o què?
