No podrem entendre mai per què gent que es va trencar la cara per exercir el dret d’autodeterminació l’1 d’octubre de 2017 continua votant partits que el supediten a tercers (Espanya, la Unió Europea, l’ONU…) si no entenem els mecanismes de l’ocupació.
Mentre que en l’anàlisi política dels països sobirans podem afirmar que els vots avalen o no la gestió del govern (especialment als sistemes bipartidistes com els EUA o en menor mesura Espanya), en un país ocupat, són una eina de reafirmació. Ho demostra, per una banda, la correlació de forces unionista després del 14-F, en què ha guanyat qui fins ara millor ha garantit la rendició de l’independentisme: PSOE i En Comú Podem amb l’ajut de VOX, que els ha funcionat d’espantall per assolir-ho.
Per altra banda, ho revela la victòria, pel costat independentista, dels partits polítics més experimentats a l’hora d’utilitzar els vots només en clau identitària, per molt que diguin els Rufiáns, els Tardàs, les Simós i els Voltas de torn per negar l’ocupació, que és el que els garanteix tenir la quota de poder que tenen: som els bons perquè som els d’aquí. I no en poden fer res més, perquè no controlen el discurs econòmic, cultural o lingüístic. Només ser corretja de transmissió de l’Estat per a poder mantenir aquesta hegemonia. I justificar-ho amb una exacerbació de la moral, en què col·laboren els mitjans de comunicació: nosaltres tenim més arguments, som més dialogants, som més valents, estem al costat bo de la història. Fins i tot partits com el PDECAT: som els més moderats, els del seny. I la gent els vota perquè no veu altra alternativa, perquè els incentius de l’ocupació condueixen a fer-ho.
Per això, quan parlem de polítics que es plantin, que no renunciïn a absolutament tot (perquè han renunciat a ab-so-lu-ta-ment-tot, fins i tot a la legitimitat dels seu propi projecte polític -acceptant incorporar-hi qui el vol destruïr-), a escollir el president de la Generalitat, a debatre qualsevol cosa al Parlament, a la llibertat de poble al qual representen, no estem demanant realment res de l’altre món (cosa que demostra fins a quin punt el sistema fa abaixar el llistó). Estem demanant trencar amb aquest discurs, començant per parlar clarament d’aquesta ocupació, que té el màxim exponent en acceptar utilitzar la pròpia policia per garantir-la o en assumir que es pot exercir l’autodeterminació sense fer volar pels aires un sistema polític pensat per evitar-la.
Ja podem demanar la unitat, una estratègia conjunta o una revolució al carrer, que un problema només es comença a resoldre quan l’identifiques de forma correcta i enfoques les accions a tombar-lo. Si no, fas pals de cec. I fins ara, ni tan sols l’octubre de 2017, no he escoltat ningú amb poder polític, econòmic o cultural que digui públicament que el conflicte entre Catalunya i Espanya no va de raons, no va de bondat, sinó de la disputa de la sobirania d’un territori.
77 
