No només de % viu el país

"El problema principal del 2017 va ser que no érem prou forts, no pas que no érem prou gent"

En els darrers dies, hem tornat a sentir l’habitual debat sobre quants vots són necessaris per guanyar la independència de Catalunya. Si han de ser 50%, o molts més; si es pot guanyar un procés amb la meitat de la gent en contra, etcètera. S’ha repetit fins a la sacietat dues coses que ningú amb dos dits de front rebutjarà, crec; primer, que és millor un procés democràtic on els vots decideixin, i segon, que és millor que el màxim de gent doni suport a la independència. Voldria deixar clar que crec fermament en aquests dos principis, i entenc que són elementals i irrenunciables. El màxim suport popular és el que ens pot donar més legitimitat moral, reconeixement exterior, i tantes altres eines que també són necessàries.

Però que desitgem i ho creguem així no vol dir que sempre en la història hagi estat així, o que sigui el més habitual; i encara menys que sigui l’únic procés factible. És més, molt sovint el percentatge de gent que vota una o altra opció no ha estat l’únic factor, ni el més determinant, en decidir la sobirania d’un país. La majoria de cops ni tan sols s’ha celebrat cap votació, i les independències s’han decidit sense que a la població se li demanés ni ase ni bèstia. D’acord que es tracta en molts casos de processos antics, però també n’hi ha una pila de recents; i val la pena recordar-los.

Començant per la democràcia degana i més poderosa del planeta; ningú va votar la independència dels Estats Units. Hi va haver una guerra, o una revolució, en què els detractors van ser molts. El líder revolucionari John Adams va fer una cèlebre estimació l’any 1815, en què calculava que un terç dels colons nord-americans devien estar en contra de la independència, empatats amb un terç a favor –i entremig, una massa d’indecisos. Alguns autors avui sostenen que Adams es va excedir d’optimista i va escombrar cap a casa; que el més probable era que d’entrada els independentistes no passessin del 15%. Però van proclamar la seva llibertat, van lluitar amb tenacitat, i cap al final del conflicte ja havien tombat moltes voluntats. 

En el cas de les independències de l’imperi espanyol tenim molt poca informació, encara que sigui aproximativa. Sabem que es va decidir per les armes, amb una llarga guerra de més de vint anys, i que la resistència a la separació va ser molt forta, sobretot als bastions reialistes del Perú i Mèxic. Només a Xile es va fer un plebiscit amb recollida de signatures, el 1817, que no va sortir de la capital i que només va aplegar vots afirmatius. Per tant és impossible saber quants haurien votat que sí i quants que no. A l’Amèrica llatina es van consumar les independències sense conèixer l’opinió de les poblacions implicades.

En el cas de Cuba, més tardà, tenim alguna dada. Els cubans enviaven diputats a Madrid que, a finals del XIX, eren tots unionistes; quan es va instaurar el Parlament cubà, en plena guerra, va evolucionar una mica la cosa i van sortir escollits un 80% d’autonomistes… però cap independentista declarat. Mentrestant, a l’illa es desfermava un conflicte armat, el qual fins a la intervenció dels Estats Units va ser sempre favorable als espanyols. I segons els càlculs recents de l’historiador John Tone, hi havia més voluntaris cubans lluitant contra la independència que no pas entre els mambises de Martí i Maceo. A partir d’aquests indicis podem fer els comptes que vulguem, però en tot cas és evident que hi havia una part important de Cuba que no desitjava la independència, i que el desenllaç final no el van decidir les urnes. El cas de Panamà, també amb forta implicació dels EUA, podria ser comparable; no està gens clar que la majoria dels panamenys preferís escindir-se de Colòmbia el 1903.

Passant a èpoques més recents, encara tenim multitud de casos en què no s’ha celebrat cap referèndum digne de tal nom.  En el cas de la URSS, sí que hi va haver un referèndum l’any 1991, però sobre la URSS, i un 80% dels ciutadans van donar suport a la idea d’una Unió renovada. A llocs com Turkmenistan (98,3%) Kazakhstan (95%) o Ucraïna (71,5%), els resultats van ser molt clars. Pocs mesos després, s’enfonsava la Unió, començava la desbandada i es proclamaven independències sense més. I curiosament en diverses repúbliques no s’hi van fer votacions, ni tan sols per rubricar els fets consumats. En tals casos, sabem el que va votar la gent sobre la URSS, donant-hi suport decidit… però a l’hora de la veritat la independència va arribar sense consultar els ciutadans.

No són els únics casos d’independències involuntàries; l’Àfrica francesa havia precedit la URSS amb un procés semblant, quan va votar massivament per romandre dins de la Unió francesa el 1958, i pocs anys més tard es va desfer l’imperi i es van encadenar les secessions –en molts països sense tornar a votar res de res. També tenim el cas a part de Singapur, que va ser literalment expulsada de Malàisia l’any 1965, contra la seva voluntat, i es va convertir en una ciutat-estat. Més conegut és el cas de Txèquia i Eslovàquia, on segons les enquestes hi havia un suport molt escàs a la separació (36 i 37% respectivament), i tot i així l’any 1993 es va consumar el trencament. Els dirigents d’ambdós països així ho van decidir, d’esquena a les urnes. 

Finalment, hi ha els casos on s’ha votat i el resultat ha estat favorable a la independència, però els contraris no s’han mobilitzat prou. És el cas del referèndum català del 2017, i com veurem és una situació prou corrent, no resulta tan excepcional com podríem pensar. El problema sorgeix quan s’intenta deslegitimar el vot dient que la majoria hi està en contra. En realitat, això no ho podem dir perquè no s’ha comprovat. El que sí que sabem és que els vots independentistes, comptats sobre el cens total, no són majoritaris; però no podem especular gaire més enllà d’això, perquè no ho sabem. I diguem-ho clar, en la majoria de casos, sigui en referèndums o eleccions, els que no voten no són comptats en cap sentit.

Ara bé, si fem la trampa, i calculem els vots sobre el cens, i no pas sobre els que s’han pres la molèstia de votar, tenim molts resultats per sota del 50%. A Libèria el 1846, es va consumar la independència amb un 34,3% de vots favorables. A Malta el 1956, amb un 45,4%. A Sud-àfrica el 1960, amb un 47,5%, però sense la població negra, que no tenia dret a vot; si hi comptéssim aquesta, Sud-àfrica s’hauria proclamat República amb el 9’5% de suports. I després tenim el cèlebre cas de Montenegro, que el 1992 es va pronunciar per quedar-se a Iugoslàvia amb un 64% afirmatiu sobre el cens, i alegrement 14 anys més tard se’n va desdir amb un 48% a l’hora de separar-se de Sèrbia. Per no parlar del Brèxit, en què els britànics es van independitzar de la UE amb un 37,5% del cens.

No cal dir que, en tots els casos citats, no s’ha aplicat mai la trampa esmentada més amunt. El resultat vàlid sempre s’ha calculat sobre els vots vàlids emesos, com ha de ser. I s’ha acatat sense disputes la voluntat dels votants. No és el cas de Catalunya, com sabeu, ja que el 90,2% afirmatiu dels votants, l’any 2017, ha estat expressament encongit al 38,7% del cens per tal d’invalidar el vot. Al capdavall, aquesta enginyeria s’aplica sobre una base molt feble; la hipòtesi que tots els abstencionistes haurien pogut anar a votar, i que tots haurien votat negativament.

Així que diguem-ho clar; si l’any 2017 no es va fer efectiva la independència, no va ser pel resultat del referèndum. Com hem vist, en altres latituds i en totes les èpoques hem tingut independències menys votades que la del nostre país, o gens votades. I tot el repàs històric dels processos arreu del món ens ha de servir per concloure que allò que realment pesa, a l’hora de determinar la sobirania, és la fortalesa global del país aspirant. Sense fortalesa no hi ha independència, passi el que passi a les urnes. Podria ser que algun dia a Catalunya votés el 80% del cens, i el vot favorable fos del 60%, i que encara això no fos reconegut, i continuéssim immersos en la situació dels darrers anys. 

Els vots són molt importants, i com més percentatge millor. Només faltaria. Però la independència d’un país, ens agradi o no, depèn d’altres factors. Comptat i debatut, el que resulta determinant és la força; ens agradaria que la força dels vots fos suficient, però està vist que no sempre és així. La força que va faltar el Primer d’octubre no es pot imputar només al vot (que voldríem augmentar, és clar). En realitat, l’èxit resideix molt en altres factors, que van des del suport internacional fins al control del territori, passant per la solvència financera, el concert dels mass media… I per desgràcia, també la força de les porres i dels tribunals, que obeeix a un factor crucial; la potència del rival.

El problema principal del 2017 va ser que no érem prou forts, no pas que no érem prou gent. És bo ser molts, però sobretot cal ser molt sòlids. Aquest problema persisteix, i si no el sabem resoldre, sempre costarà molt aplicar allò que decidim en sobirania. Ara, si mentrestant ens avorrim, ens podem entretenir a parlar de percentatges.

Comentaris

    Narcís 19/01/2021 8:06 pm
    Doncs sí..verament només valoren la força bruta, barata àdhuc inhumana! PD: quin delinqüent deixa de delinquir de franc ?
    Maria Pujol 19/01/2021 11:09 am
    Article interessant, clar i recomanable. El subscric de dalt a baix. Gràcies Sr. Bosch.
    Julià Alemany 19/01/2021 2:49 am
    Molt bé. Explicació molt clara. Ens queden 15 anys per fer un referèndum nou i guanyar-lo. Paciència si portem 300 anys esperant no vindrà ara de 15.
      Peret del Fluvià 19/01/2021 9:12 am
      Va home, qui diu 15 anys en diu trenta, no ve de dues dècades més...Per no errar-la fixem l'objectiu a 50 anys. Revisable.
    Josep Armengol 18/01/2021 11:54 pm
    Molt d’acord. Reflexions importants en aquest article. Ser més és important però legitimitzar el vot en la seva mesura exacte, també. Com trobem a faltar la seva veu veu, Sr. Bosch.
    42
    33
    Respon
    Luisnomeacuerdo 18/01/2021 11:44 pm
    Los fascistas independentistas todavía os creéis que el día de la infamia era una votación donde los lazinazis llenaban las mierdaurnas chinas con sacos llenos de papeletas, nada más ver el caso que os han hecho. La próxima votación la organizais en hogares de pensionistas y que voten 1714 yayos per la indapandansia y así imponeis vuestras excluyentes ideas a 47 millones de compatriotas. Ale y vete a vender neveras . Payaso. Lo bueno es que el lovox os vigila y no va a consentir otra payasada como esa.
    1
    148
    Respon
      El lovox me come los huevox 19/01/2021 7:19 pm
      Los ñoles no son compatriotas mios, yo soy catalan! Y tu estas lovoxtomizado...
    CaterinaCh 18/01/2021 10:47 pm
    De fet, si hagues anat a votar 3,5milions de persones i 2M gafuessin votat que sñi, hagués estat completament diferent. Els que no volien la independència van ser còmplices dels piolins. Ells sabien que, si es quedaven a casa, sense cap cost per a ells, la independència era molt difícil. I ja els va anar bé les hòsties als votants. També és cert que si en fossim 2,5 milions, ho tindríem molt més a prop. Perquè la força també hi és en els números. Un article de la vanguardia, abans del 1O ho deia. si hi ha 1,5 milions de vots, la independència és lluny. Si hi ha 2M de vots són "taules", i no hi haurà independència, però el conflicte continuarà. i si hi ha 2,5 milions de Sí, no hi haurà marxa enrere. I aquí estem. Ara, també ens ho hem de creure i, sobretot, resistir, perquè al final guanyarà qui resisteixi més.
    Pilar1986 18/01/2021 10:28 pm
    Com darrerament el relat dels membres d'ERC és el mateix, jo també seguiré fent la mateixa pregunta: I no ho sabien tot això el 2017? És que és imperdonable!
    42
    91
    Respon
      Nina 19/01/2021 12:05 am
      Bosch is different. Llegiu l'article.
      Montserrat 18/01/2021 11:43 pm
      I tant que ho sabien, en Junqueras es el traidor maxim. No m'ho hagues pensat mai. Pero com el senyoret es creient ja s'ho trobara a l'infern una traicio d'aquesta magnitud. Per una banda anava dient que era independentista i per l'altre ensabonava a la Soraya. No tinc paraules per tanta traicio. I despres el cunyadet al cap de pocs dies en el faqs embrutant el nom del MHP Puigdemont, pluriquejant que no havia contactad amb el fastigos traidor. Vomitera fa el mosen. Que va anar a entregar-se com un xaiet pensant que sortiria com un Gandi. La veritat sempre tard o dora surt a la llum.
      95
      130
      Respon
    Jordi López 18/01/2021 9:47 pm
    Només discrepo de quan diu que aqui no hi havia un problema de vots. Van ser massa pocs, el 1 d'octubre. Tot hauria anat diferent si haguessin sigut més. La resta em sembla molt correcte.
      fat boy 19/01/2021 6:24 am
      Potser si la Gestapo no hagues intimidat els votants a hosties les coses haurien anat diferent, no li sembla?.

Nou comentari