Acabem de viure un nou enfrontament entre Israel i els palestins. I, un cop més, molts catalans han exhibit l’estranya mania de discutir amb visceralitat un conflicte que ni tan sols comprenem. El dantesc espectacle de compatriotes parlant d’Israel i de Palestina i del Likud i de Hamàs amb odi i sentit de la tragèdia m’ha avergonyit. Igual que m’avergonyia rellegir tuits meus de fa uns anys on, exactament així, expressava opinions grandiloqüents a favor d’una de les parts. Afortunadament, amb el temps he pogut comprendre un proverbi del rei Salomó escrit en aquella mateixa terra fa tres mil anys, que diu: “El primer a parlar en un plet té sempre raó, fins que ve l’altre i el contradiu” (Pr 18:17). És perjudicial, negativa i injusta aquesta actitud fanàtica de defensar una part. Especialment quan està construïda sobre mites, informació fragmentada o, directament, una incomprensió de les diferències culturals, ètiques i religioses.
Per posar un exemple, i només per entendre que hi ha detalls que posen de manifest fins quin punt no en tenim ni idea: a Occident esperem que els nostres polítics diguin la veritat. Especialment en moments dramàtics de violència o en situacions de guerra. La tradició cristiana europea parteix de la base que la mentida és un pecat. Això no vol dir que no es faci. Però, quan es fa, és motiu de condemna per part de l’opinió pública. Bon exemple és la derrota electoral d’Aznar després de les mentides de l’atemptat d’Atocha. A partir d’aquesta premisa jutgem el comportament dels polítics de tot arreu. Ara bé, el 90% de la gent que opina sobre Palestina desconeix el concepte taqiyya لتقية. La taqiyya és una disculpa de l’Alcorà que permet als musulmans mentir en moments de guerra o persecució. Per tant, que Hamàs menteixi sistemàticament no és una immoralitat o una actitud penalitzada pels seus compatriotes, sinó una tàctica permesa (i incentivada) per Déu. Oblidar tot el que desconeixem sobre les altres cultures és el primer pas per fer judicis frívols o equivocats.
De la mateixa manera apliquem al conflicte estructures mentals europees. Pensem que tot és un problema territorial i, per tant, ens desespera que no arribin a un acord de pau. En realitat, el conflicte és, avui més que mai, religiós. Israel està vivint un canvi radical en aquest aspecte. La comunitat haredí (els anomenats jueus ultraortodoxes) han passat de ser 30.000 el 1952 a 1.120.000 a mitjans del 2019, segons l’Oficina Central Estadística d’Israel. L’Estat laic del segle XX que va fructificar en els acords d’Oslo de la mà d’un president ateu i d’esquerres (Isaac Rabin) està mutant cap a una nació on la religió guanya pes al carrer i a la knesset (el parlament). La Bíblia és molt clara en la promesa de la terra al poble jueu (Ex 23:31), així com quan explica que Déu expulsa els habitants de la Terra Promesa perquè la ocupin els israelites (Dt 7:1); i paral·lelament, l’Alcorà defensa la violència contra els enemics (Sura 2:190-191) a més de premiar als que lluiten en nom de Déu (Sura 2:218). És complicat que dues societats on la religió té un pes específic important arribin a un acord contradient el que els demanen els seus llibres sagrats. Val la pena ser molt modest quan es pretén analitzar un conflicte com aquest. Sempre s’ha d’actuar solidàriament per ajudar les víctimes, però el món no necessita més opinions lleugeres sobre assumptes tan importants.
29 
