A les portes de l’equador de mandat a Barcelona, l’alcalde Jaume Collboni navega per unes aigües tranquil·les que ben pocs haurien gosat preveure després d’una investidura decidida des de Madrid i sostinguda sobre la motivació ideològica exclusiva d’aturar l’independentisme a la capital del país. Gairebé dos anys després, el líder socialista no té socis, però tampoc rivals. El front independentista està totalment trencat i els Comuns d’Ada Colau sense Ada Colau han passat de suplicar cadires al PSC a fer una oposició més o menys contundent. ERC està en terra de ningú, sense estratègia i sense candidat per al 2027, i Junts, també sense cap de llista, comença a intentar liderar una oposició que aritmèticament està en un carreró sense sortida. El PP, soci d’investidura, passa sense pena ni glòria als plens intentant que l’extrema dreta no li mengi terreny.
Una entrada cada vegada més complexa d’ERC al govern municipal del PSC seria beneficiosa per a Collboni, que exhibiria obertura de mires, pluralitat i tarannà obert, mentre que per als republicans seria probablement una llosa més sobre un partit en caiguda electoral i en reconstrucció interna. ERC ha d’identificar encara qui és el seu rival electoral per poder bastir un full de ruta. Pel que fa als Comuns, s’observa un canvi estratègic molt rellevant a la ciutat -que no es dona al Parlament, on els Comuns són la ICV de sempre-, optant per fer una oposició constructiva que els permeti marcar distància respecte al seu gran competidor electoral. El repte és que no es doni per feta la suma automàtica de PSC+Comuns en una investidura.
Junts, sense Trias, afronta més un problema intern que no pas extern. El model dels juntaires a la ciutat és clar, de fet, va ser la gran aposta de Xavier Trias a les eleccions del 2023, amb aquell Colau sí, Colau no. Però els falta el lideratge per als dos pròxims anys. Dos homes del grup municipal aspiren a ser cap de cartell: Jordi Martí Galbis i Josep Rius. A hores d’ara la rivalitat és evident, més per expectatives personals que no pas per diferències substancials de projecte polític. A l’espera que el partit anunciï candidat, podria haver-hi primàries o fins i tot un candidat alternatiu, però el temps juga a la contra dels partits que no tenen candidat. I ara, cap dels tres grans partits de l’oposició el tenen, després que els seus tres líders hagin abandonat el ple. En política, dos anys poden ser una eternitat, però també passen molt ràpid.
