A casa meva, a Terrassa i a Canet, sempre havia sentit en arribar aquests dies aquesta descripció del petit allargassament de les tardes: per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal un pas de pardal… De vegades s’hi afegien altres passes –de llebre per Sant Esteve, de pou per l’any nou- però només de vegades. La puça i sobretot el pardal sortien sempre. Volent documentar la dita, l’altre dia la vaig buscar al Google i em vaig trobar amb un article a un diari de Madrid –d’aquells que de vegades algú anomena del trio de la benzina- que deia que aquesta dita, la de la puça i el pardal, citades de manera literal, formaven part de “los refranes valencianos que anuncian la Navidad” i que neixen “de la tradición agrícola de la región”. Vaig quedar una mica sorprès i, perquè no dir-ho molest. No tinc cap mena de dubte que aquesta dita és viva i molt viva al País Valencià. Però a mi me la deia la meva àvia, de Terrassa, que no havia estat al País Valencià en tota la seva vida, i que treballava d’ordidora en una fàbrica, forà allunyada de “la tradición agrícola de la región”.
La meva reacció va ser imaginar –que no pas fer i encara menys enviar- una carta al director del diari en qüestió dient-li que dir que aquesta és una dita valenciana és només una part de la realitat. Que també és una dita catalana, I que si una dita que uns saben per valenciana i uns altres saben per catalana és exactament la mateixa, amb les mateixes paraules amb la mateixa rima, dictada per l’idioma comú, és perquè de fet és una dita pròpia d’un espai compartit entre València i Catalunya. Jo en dic Països Catalans. Ells que en diguin com vulguin. Però que no neguin l’existència de l’espai compartit. Imaginava adornar la carta amb alguns sarcasmes: si és com ho expliquen, com si valencià i català fossin dues coses del tot diferents, dues llengües dues tradicions del tot diferents, la meva àvia resultaria una poliglota miraculosa: sabria parlar perfectament valencià i coneixeria les més arrelades tradicions de la zona sense haver-la trepitjat mai, per ciència infusa, per un admirable do de llengües…
La meva conclusió de tot plegat, a la carta imaginària, seria dir-los al diari que no es pot parlar d’unes dites valencianes –com no es podria parlar d’unes dites principatines- sinó que són les dites d’un espai únic i comú, i que a mi no se m’acut millor manera de referir-m’hi que la de Països Catalans, però que si li volem anar a una definició més estrictament descriptiva en podríem dir de l’àmbit lingüístic de la llengua catalana. Aquesta mateixa llengua que a València hi ha una vella tradició d’anomenar també valenciana. Però aquí em vaig frenar. Podia, sent precís, exigir al diari que allà on posava “Comunidad Valenciana” posessin sistemàticament “Països Catalans”? Podia dir amb precisió que allò que ells atribuïen només a València ho havien d’atribuir sencer a un àmbit més gran, que és el dels països de parla catalana? Certament, tenia dreta a queixar-me que es digués que era específic d’una part allò que era compartit per un tot. Però quan llegia alguns dels altres refranys i dites de l’article, resulta que jo bo els havia sentit mai, o que els havia sentit dits d’una altra manera. En la mateixa llengua. I per això els podia entendre perfectament, sense necessitat de cap traducció, perquè eren en la meva llengua. Però no en la meva tradició. “Per Nadal, cada perdiu al seu niu”. A casa parlàvem de cada ovella al seu corral. “La bugada de Nadal s’eixuga en un funeral”: aquesta mai no l’havia sentida i no sé si és viva en el Principat. “Pasqua al sol, Nadal al foc”: ben bé el mateix.
Llavors vaig pensar que no escriuria, ni em continuaria imaginant, la carta al director, sinó que potser escriuria aquest article. I que no seria un article sobre llengua ni sobre costumari ni sobre la llargada dels dies a l’hivern, sinó un article sobre política. Perquè quan pensava en la carta, el que volia manifestar –i encara ho vull dir- és la meva indignació per trossejar un espai comú, per ignorar que aquest espai comparteix llengua i moltes altres coses, per fer passar la realitat valenciana i la catalana com dues comunitats impermeables entre elles, sense parentiu, simplement posades l’una al costat de l’altra i si pot ser d’esquena. Però que potser jo, canviant el titular de la notícia, posant Països Catalans allà on posava València, estava també excedint-me, però en una altra direcció. M’indignava perquè es trossejava un espai compartit. Però potser jo estava proposant, com a alternativa a trossejar-lo, uniformitzar-lo. Ells em deien que tot era diferent. Jo els volia respondre que tot és igual. I potser el que hauria d’haver respost és que sobre una mateixa matriu compartida, sobre la llengua única i comuna, hi ha i hi ha de poder haver diferències. Que podem tenir la mateixa llengua i refranys diferents. Però també compartim els mateixos refranys. I que això, si ho projectem a la política, demana trobar camins entre la fragmentació i la uniformitat. Que no són camins del mig, equidistants, però que no són ben bé ni l’un ni l’altre.
Ben bé des del segle XVII s’enfronten a Europa dues concepcions diguem-ne modernes de l’articulació dels espais polítics. Una és la de tradició francesa, borbònica o jacobina, que construeix unitat a partir de la uniformitat imposada: institucions iguals, lleis iguals, la mateixa llengua, l’homogeneïtat en nom de la igualtat i com a contrari de la diferència. L’altra és una tradició de caràcter més confederal, en la que la unitat s’aconsegueix a base d’algunes coses essencials compartides, però mantenint-ne en cada territori algunes de diferencials que li són pròpies. En una, el poder polític actua com una piràmide, amb un vèrtex únic i una base homogeneïtzada. En l’altra actua com una xarxa, on hi ha diversos nòduls, cadascun amb les seves característiques però participant d’un projecte compartit. En un cert sentit, la guerra de Successió hispànica va ser un moment de xoc entre aquests dos models i mentre França i Castella en defensaven un –i l’aconseguien imposar militarment- la corona d’Aragó, aliada de l’imperi austríac, d’Anglaterra i d’Holanda apostaven per l’altre. Que va perdre aquí, però que existeix al món, i que porta també a la modernitat. I que aquí va deixar un llegat ideològic molt gran precisament a la corona d’Aragó, com va ben estudiar Ernest Lluch entre d’altres, i que va participar en l’aparició dècades després del catalanisme polític.
El catalanisme tradicionalment ha optat per aquesta segona concepció de l’articulació dels espais polítics. Ho ha intentat a Espanya, sense gaire èxit. Ha estat europeista des d’aquesta concepció: Europa és un projecte que només podrà ser en xarxa, i grinyola quan vol funcionar com una piràmide o com una coalició de piràmides. L’independentisme, hereu d’aquesta tradició, no ha tingut per objectiu construir un Estat català o dels Països Catalans com una maqueta a més petita escala del model francès o espanyol, com un estat que funciona també a la manera jacobina però més petit, sinó que s’ha alineat més aviat amb la concepció de la xarxa. Els Països Catalans, fins i tot la Catalunya estricta, s’imaginen més com una xarxa que com una piràmide. I, per acabar allà on hem començat, una xarxa on tots els mòduls comparteixen algunes coses definitòries, com la mateixa llengua, però cadascun té la seva pròpia dinàmica, una identitat específica, un sistema polític i institucional adaptat a la seva realitat, a la història i a la geografia. Una xarxa on tots diem, cadascú des del nostre nòdul, que per Nadal la claror de dia avança un pas de pardal. Però on per alguns qui va al seu corral és l’ovella i per d’altres qui va al seu niu és la perdiu. I no passa res.
