No hi ha cap valor occidental més important que el principi que totes les persones i tots els pobles del món són iguals en dignitat i drets. I com a nacionalista crec que la forma més coherent d’aplicar aquest principi és reconèixer i respectar la identitat i l’autodeterminació de totes les persones i nacions de la terra. Això inclou la garantia de poder tenir una vida plena cadascú al lloc on ha nascut o s’ha desenvolupat.
Certament hi ha altres visions, com la que considera que reconèixer els drets universals de les persones implica eliminar les fronteres de les nacions, i la que defensa que per mantenir les fronteres de les nacions cal eliminar els drets universals de les persones. No deixa de ser curiós, de fet, que aquestes dues visions siguin dues cares de la mateixa moneda.
La dicotomia entre drets i fronteres és falsa. El fonament polític i filosòfic del nacionalisme és que les persones viuen en comunitats dins les quals expressen la seua identitat i personalitat. No hi pot haver dignitat i drets sense ple respecte per la identitat i personalitat dels individus (i per extensió dels pobles). La dignitat i els drets en abstracte, fora del món on ens hem desenvolupat o de la comunitat a la que ens hem adherit, simplement és una quimera
No cal dir que la forma més profunda i radical de respectar la identitat i la personalitat de tothom és reconèixer el dret de renegar-ne i abandonar la pròpia comunitat. De la mateixa manera, si fa no fa, que no hi pot haver plena llibertat religiosa sense el dret de ser ateu o canviar de religió. Amb un matís, per això, que és que a dia d’avui podem concebre el canvi d’identitat d’un individu però no l’individu que no té cap identitat. Legalment seria un apàtrida en el sentit de persona sense drets.
El nacionalisme no està a favor de la immigració. Perquè la immigració en última instància expressa la realitat que moltes persones i molts pobles són atacats en la seua dignitat i impedits de tenir una vida plena, negant-los l’exercici de l’autodeterminació. En canvi, pel mateix motiu, no pot estar contra els immigrants, contra les persones que temporalment o definitivament han d’abandonar la seua terra buscant una vida digna. Perquè això és atacar el principi que tots som iguals en dignitat i drets.
En realitat, la idea que algú que està contra la immigració ha d’estar necessàriament contra els immigrants, en el sentit de negar-los la igualtat en dignitat i drets, és una fal·làcia com una catedral. Una idea tan falsa com popular en els discursos polítics d’aquest país tan desorientat, malauradament. Perquè la tesi que tractant-los malament deixaran de venir o se n’aniran, mentre persisteixin els factors estructurals que afavoreixen la migració, no té cap relació amb la realitat.
Hi ha països amb molt poca immigració que tracten els migrants molt millor que en d’altres que en tenen molta més. Hi ha països rics amb poca immigració i països pobres que en reben molta. Les decisions polítiques i econòmiques que afecten els moviments de població no tenen gaire a veure amb com els tractes la teua pròpia població. En definitiva, el tracte que una societat dona als nouvinguts incideix en la probabilitat que s’integrin, no en la probabilitat que se’n vagin.
En definitiva, no és cap problema ni genera cap contradicció que des del nacionalisme s’aposti per fer canvis estructurals al model econòmic o a les polítiques públiques que afavoreixen l’arribada d’immigrants. Mentre el mercat laboral els demandi, en vendran. En canvi, és un problema i genera tot tipus de conseqüències perverses que arreli un discurs anti-immigrants, que a més es presenta com a expressió natural del nacionalisme.
Els discursos contra els immigrants no són nacionalisme, són xenofòbia. I la xenofòbia vestida de defensa dels valors occidentals suposa confrontar el nacionalisme amb ell mateix. Això, deixant de banda, que cridar molt contra els immigrants no deixa d’expressar la inexistència de propostes per canviar les coses realment. Entre d’altres coses, perquè de la mà dels lobis econòmics que financen determinats partits no es canviarà el model econòmic.
I més important encara: un nacionalista celebra la diversitat de cultures i llengües del món. I sap també que per mantenir-se, aquesta diversitat ha d’arrelar en el lloc que li és propi i propici. Atacar la identitat i la diversitat és propi dels imperialismes i altres enemics contra els que s’enfronta el nacionalisme. Quan hom ataca el valor de la identitat i la personalitat d’algú està atacant els fonaments de la seua pròpia autodeterminació.
