La recuperació del prestigi dels Mossos d’Esquadra s’ha remarcat com una de les prioritats del govern de Salvador Illa, que en la primera reunió efectiva ja n’ha establert una nova cúpula, amb el nomenament de Josep Lluís Trapero com a director general i el cessament fulminant d’Eduard Sallent com a comissari en cap, rellevat per Miquel Esquius. Es veu que els Mossos estan tocats i avergonyits després que el 8 d’agost passat el president Carles Puigdemont, convocat al Parlament com a diputat electe, se’ls escapés davant dels nassos de la detenció que més de 600 efectius estaven preparats per fer-li.
I, si és així, si els Mossos han passat vergonya, se’ls podrien suggerir algunes idees perquè no en passin tanta. I la primera seria que no els facin fer paperots innecessaris, que no els toquen. El ridícul monumental va ser muntar un operatiu espectacular -que certament va resultar inútil- com el que el conseller Joan Ignasi Elena va organitzar, no pas a la recerca de cap criminal perillós sinó per detenir un reconegut polític independentista que en una democràcia real hauria de poder estar exercint com a cap de l’oposició i que hauria d’haver pogut retornar lliurement al país en virtut d’una llei d’amnistia aprovada pel Congrés, que uns jutges prevaricadors s’entossudeixen a anul·lar, tot incomplint-la i invalidant-la.
El fet és sabut de tothom i, quan es parteix de situacions manifestament injustes, com aquesta, no hi hauria manera que els Mossos fossin proporcionals, per més manaments judicials que tinguessin? On són els principis de proporcionalitat, congruència i oportunitat que haurien de guiar l’actuació d’una policia de proximitat com la catalana? Perquè mai no és gaire recomanable tirar-se alegrement daltabaix del barranc per més que ho ordeni qui tingui més galons del món. Déu n’hi do el patetisme de la que va ser una de les darreres accions del govern Aragonès! Operació gàbia i operació gas pebre, dòmino! I, just després, el tracte humiliant -amb escorcoll dels genitals inclosos en algun cas- donat als tres mossos que, estant fora de servei i a títol personal, van voler acompanyar el president Puigdemont en l’intent heroic de tornar al país per poder exercir els seus drets polítics i els de totes les persones que el van votar. Uns agents amb sentit cívic que han estat tractats com a delinqüents i que, per rematar-ho, han estat suspesos de sou i feina en una veritable cacera de bruixes. Tot plegat sembla el món al revés.
Si realment els preocupa el prestigi dels Mossos, els seus caps haurien d’evitar actuacions nefastes com aquestes o com els informes delirants que van enviar al Tribunal Suprem, arran d’aquell operatiu, acusant l’Assemblea Nacional Catalana de “terrorisme nacionalista blanc”, catalogant-la “d’amenaça alta” i integrant d’un col·lectiu de “marxisme leninisme independentista”. ¿Ja han depurat responsabilitats de l’autor o autors d’aquest informe paranoic contra la llibertat d’expressió, de manifestació i d’associació que sembla dictat pels mateixos Marchena o Llarena?
Des que els Mossos d’Esquadra es van refundar com a policia de la Generalitat de Catalunya l’any 1983, han estat una policia estimada per la ciutadania, tinguda per efectiva i propera, integrada a la comunitat i amb una empatia que els distingia de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles. Entre d’altres, és conegut l’orgull generat per la seva actuació arran dels atemptats islamistes de la Rambla de Barcelona el 17 d’agost del 2017. Aquells, però, eren temps en vigílies del referèndum de l’1 d’octubre, un cicle polític d’il·lusió i d’ambició nacional que ara s’ha decretat com a història passada.
Dels Mossos se n’espera una autoritat guanyada en el servei a la gent sense cap mena d’abusos. I si fessin del català la llengua prioritària, com feien als inicis, seria tot un detall.
