La visita a Montserrat del monarca castellà, Felipe VI (res de catalanitzar-li el nom), és un error de càlcul i una ofensa que li acabarà sortint molt cara.
Tampoc no li sortirà de franc a l’abadia de Montserrat, que fa un dels més patètics paperots que podíem imaginar, justament pocs dies després que els bisbes nacionalcatòlics hagin sortit públicament a demanar el vot per a l’extrema dreta espanyola de Feijóo, Ayuso i Abascal. La jerarquia de l’església espanyola no falla mai i la catalana és la seva presonera i molt sovint la seva còmplice: una gerontocràcia de clergues d’ultradreta toledana.
Visitar Montserrat la vigília de Sant Joan, que vindria a ser la festa major dels Països Catalans, marcada per la flama del Canigó i per tradicions íntimament lligades a l’ànima de la terra, és embrutar-ho tot.
Un típic acte de guerra: quan et creus que has guanyat, has de trepitjar el santuari del teu enemic suposadament vençut, enlairar la teva bandera, imposar la teva llengua… Com ja van fer l’octubre del 2023, amb aquella fosca maniobra de l’arquebisbe Omella, quan van presentar un text en castellà, oh meravella de meravelles que mai no es va aclarir, a un sorprès papa Francesc, un argentí que esperava un text en català per a la cerimònia de benedicció de la Moreneta…
El castellà, ja se sap, és la llengua més adequada per parlar amb Déu, oi?, sobretot perquè Déu és castellà, monàrquic, d’ultradreta i del Real Madrid.
A sobre, barrejar la visita amb una passejada turística per un municipi catastròficament dissenyat en temps del franquisme com una còpia a escala del mapa d’Espanya, Badia del Vallès, acaba d’arrodonir l’evident intenció política i constitueix un nou homenatge a Franco, cosa que segur que li agrada al seu net polític. Un homenatge pornogràfic al desastrós urbanisme del desarrollismo franquista.
Tot es basa en allò tan clàssic que s’anomena “dret de conquesta”. És a dir, que el conqueridor trepitja el que li surt dels nassos. O d’una mica més avall.
Montserrat sempre ha estat un obscur objecte de desig per a l’imperialisme espanyol, posant-lo ja sota el control de Valladolid al segle XVI, amb l’abat Cisneros. Al llarg dels segles, han fet de tot i força per descatalanitzar-lo, per dominar-lo i per sotmetre el santuari espiritual d’una Catalunya que ja no és gaire catòlica, però que continua essent profundament montserratina.
La visita turística del diabòlic Himmler, l’any 1940, a la recerca del Sant Graal mentre exterminava jueus i Franco s’entrevistava amb el seu soci Hitler a Hendaia, pocs dies després de l’assassinat de Companys, és una de les grans fites d’aquesta obsessió del poder castellà per destruir tot el que significa Montserrat. És a dir, destruir l’ànima de Catalunya.
A l’abat Escarré, que va tenir la valentia de plantar-li cara a Franco l’any 1963 amb una entrevista al diari francès Le Monde i que ho va pagar amb la persecució i l’exili, li cauria la cara de vergonya. El mateix que devien sentir les víctimes catalanes i espanyoles de Mauthausen fa poques setmanes, quan l’hereu de Franco va tenir la barra de visitar el camp de concentració.
Mauthausen és un altre tipus de santuari, molt diferent de Montserrat, però pertany a la mateixa ètica, la que Felipe VI s’està acostumant a trepitjar entre els aplaudiments dels seus súbdits castellans i assimilats. Això no va d’indepes ni de maniobretes partidistes de baixa volada, sinó de no permetre que ningú insulti Catalunya i enfangui l’ànima d’aquest país, un país on no el volen com a rei ni els que haurien de ser els seus: fa anys que aquest país, perdut en les seves cabòries, no té rei i no en tornarà a tenir.
No emmerdem Montserrat, la muntanya sagrada de Catalunya, ni deixem que ens l’emmerdin ni que ens humiliïn, ni els de dins, inclosos els monjos o els ateus o qui sigui, ni els de fora, ni molt menys els enemics, amb corona o sense. Montserrat és una línia vermella.
