Mentre la gent va perdent el temps farcint les butxaques dels que airegen les seves intimitats familiars, sigui amb música o sense, i, de pas, les dels seus ben diversos comentaristes, a la política van passant coses. Una, no per recurrent menys extraordinària, és la capacitat d’una formació política d’arrels sostingudes durant el franquisme i amb un paper certament rellevant durant la transició, per sobreviure al llarg del temps mutant des del vermell tant i com calgui, sigui al verd ecologista o al morat feminista. Ara toca fúcsia tipus Rosa Díez? Ja és casualitat això del cognom.
Izquierda Unida, Albert Garzón al capdavant, ha decidit de manera quasi unànime donar suport al projecte de Yolanda Díaz. Quelcom semblant va fer a l’Ajuntament de Barcelona fa ja quasi una dècada, en aquest cas amb una estratègia encara més impressionant, quan va bescanviar drets electorals per poder polític en recolzar l’aleshores activista i treballadora en un institut acollit al Consistori i amb subvencions públiques també autonòmiques i centrals, Ada Colau. En aquest cas, però, Yolanda Díaz en tant que formant part d’un partit polític amb representació parlamentària, ja pot gaudir d’un privilegi que separa partits representats i els que no ho estan: la possibilitat d’utilitzar els mitjans audiovisuals de caràcter públic de manera exclusiva en campanya electoral. Això fa que en qualsevol adhesió que aplegui, la fora simbòlica sigui seva.
Aquesta decisió d’Izquierda Unida de recolzar Díaz deixa la formació de Pablo Iglesias en una situació molt compromesa. Sense el seu principal valor intel·lectual i polític, amb una Ione Belarra incapaç d’expressar qualsevol mena de lideratge, i amb una ministra i una secretària d’Estat que no han pogut comprar més números en la loteria del ridícul, Podemos s’ha d’enfrontar a una vicepresidenta-ministra que, tot i no arreglar res, és capaç de vendre com seves i amb somriure angelical als sindicats i la patronal les reformes del PP que no va desfer i que han estat la minsa causa de l’ínfima reducció de l’atur, i dels pal·liatius més eficaços durant la pandèmia.
Per descomptat, al PSOE ja l’interessa que aquesta esquerra situada a la seva esquerra estigui ben dividida. Després ja arribarà el moment de decidir amb qui es pacta, quin paper hi han de jugar els partits perifèrics en aquesta conxorxa i de quina manera es combat el creixement que està experimentant el PP per causa de les reformes del Codi Penal fetes Ad hoc per a aplanar el retorn a la cursa política de personatges concrets. Per ara solament cal recordar el bon olfacte d’Izquierda Unida per identificar el cavall guanyador per fer servir d’hoste. Més justificat encara quan Yolanda Díaz, malgrat dir voler fugir de sigles, queda així retratada com tornant a l’origen. El viatge d’anar i tornar d’una afable comunista