Es pot ser autonomista, federalista, confederalista o independentista; es poden votar partits d’obediència estrictament catalana o no; es pot tenir un ideari més o menys social; i es pot prioritzar l’empresa pública per davant de la privada, o a l’inrevés. Tot això és possible en un arc parlamentari que cobreix, amb tots els matisos que hom hi vulgui veure, des de la radicalitat antisistema fins el conservadorisme extrem amb esperit de dretes o esperit d’esquerres. Ara bé, tots aquells que han fet de l’autonomia -i sobretot de l’esperit autonòmic emanat de la Transició—una norma de comportament i actuació no poden quedar muts quan el govern de l’Estat amenaça d’ofegar financerament Catalunya per qüestions estrictament polítiques. L’Estat recapta els impostos dels catalans, els guarda, els redistribueix i abans que tornin (retallats, i molt) als mateixos catalans els diu: primer m’haureu d’ensenyar en que els voleu gastar i si no hi estic d’acord no us passaré ni un euro. Això, de forma esquemàtica, és el que ha dit que farà el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristobal Montoro, amb els més de 3.000 milions d’euros del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que corresponen a Catalunya: O els gasteu amb allò que a mi em sembli bé, o no rebreu ni un euro. Insisteixo, no cal ser independentista per rebutjar una intromissió tant denigrant. O és que solament als que s’apleguen sota les sigles de CDC, ERC i la CUP els sembla malament que l’Estat intervingui els comptes de la Generalitat per qüestions polítiques? Ningú, a part de CDC, ERC i la CUP està en condicions de dir que aquesta no és una actuació acceptable?
El gest autoritari, coercitiu i xantatgista de Montoro com es pot qualificar? Perquè Espanya és un Estat democràtic no es pot dir que el seu ministre d’Hisenda ha perpetrat un cop d’estat institucional, ni que s’ha convertit en un ministre piròman, o en un militar justicier al més pur estil general Manuel Pavía, però sí que es pot dir que, a vegades, ho sembla. Davant d’aquesta manera de fer, els partits de dilatada tradició democràtica no hi tenen res a dir? Els abanderats de les llibertats individuals, de la lluita de classes, de l’entesa eterna amb Espanya no són capaços de dir: tot i que no combreguem amb la línia que representa el president Artur Mas, rebutgem la intromissió inacceptable del govern central en com es fa política a Catalunya, i encara més, l’ofec econòmic de la institució?
A Euskadi, tots els partits polítics -inclòs PP i PSOE- mossegarien si algú els toqués el seu sistema de concert econòmic. A Navarra passaria el mateix. A Catalunya, no?
És certament preocupant que el gruix de forces polítiques no siguin capaces de defensar l’autonomia del govern del país davant el menyspreu inadmissible de l’Estat. Hi ha un espai comú al marge dels partits, de les sigles, dels personalismes i de les idees que pot unir el gruix de formacions catalanes: el respecte a la institució, al país i a la seva gent. Gairebé tots s’hi podrien sentir còmodes defensant que no tot s’hi val per lluitar contra les legítimes aspiracions de, com a mínim, la meitat dels catalans; que la diferència entre l’Espanya de Montoro i l’Espanya del general Pavía és que la legitimitat està en els vots, no en la força, el xantatge i l’ofec econòmic.
Però el procés independentista i la proximitat de les eleccions generals espanyoles impedeix a masses partits veure amb claredat els límits de l’escenari polític on els toca actuar. I en aquesta obra corren el risc d’esdevenir no actors secundaris, sinó actors de repartiment amb molt poc paper. Creia que allà on no arribés el sentit institucional, el polític o el patriòtic (depèn dels casos) arribaria, com a mínim, l’interès electoral; però ni això. Estava convençut que aquells que porten en el seu ADN la defensa de les llibertats individuals i col·lectives de Catalunya donarien un pas endavant i dirien que ni en plena precampanya electoral és admissible un gest tant greu com el del ministre d’Hisenda. Defensar Catalunya i les seves institucions de l’arbitrarietat humiliant de Madrid no és defensar el president Mas, ni defensar Junts pel Sí, ni defensar CDC, ni defensar ERC, ni defensar la independència, és defensar la política, la democràcia i la dignitat de tots, independentistes i no independentistes.
