La patètica maniobra del rei emèrit espanyol per lliurar xavalla a la hisenda pública a fi de poder tornar a passar el Nadal amb la poca família que li dirigeix la paraula, fa pensar en un drama Shakespearià. Shakespeare, el genial dramaturg anglès, feia servir figures reials per exemplificar les virtuts, i molt especialment, els pecats de la condició humana, que amb un poder il·limitat, acabaven posseint dimensions il·limitades. L’emèrit no sembla posseir cap de les virtuts de Ricard III (i en canvi, sí que moltes de les seves febleses) i assistim en directe a les patètiques escenes d’una biografia que constitueix la culminació d’una farsa anomenada “Règim del 78”.
Si Shakespeare avui fos viu, probablement ja no faria teatre, sinó que ben segur es dedicaria a ser l’autor d’alguna sèrie de plataformes com Netflix. Tanmateix, si volgués fer una sobre els Borbons, ben segur no copiaria el model de The Crown, sinó que tindria més elements en comú amb Narcos. Els nivells de sexe, corrupció, diners de procedència opaca, intromissions polítiques i impunitat (inviolabilitat) fan pensar més en Medellín que en Buckhingham. La principal diferència, és que Pablo Escobar combatia contra un estat, mentre que la casa reial espanyola l’ha tingut a les seves mans, amb la seva policia, els seus militars, els seus jutges, el seu aparell administratiu, els seus mitjans de comunicació i la por heretada d’una despietada dictadura que va assassinar més ciutadans propis que la Itàlia de Mussolini, i que només és superada en nombre de desapareguts, per Pol Pot.
Sense saber si colarà aquesta maniobra per a un retorn a Madrid des de l’exili no declarat (i molt daurat) al Golf, el cert és que el gest és més transcendent del que podríem pensar. És una constatació empírica d’allò que tothom sabia, que gaudia i gaudeix d’una inviolabilitat total que ha generat en el personatge una sensació d’impunitat absoluta. I no li falta raó, tenint en compte que, presumptament, els seus advocats reben informació privilegiada de l’administració per avançar-se a qualsevol maniobra jurídica, i que probablement qualsevol judici resulti tan absurdament inoperant com el que es va realitzar a la infanta. Malgrat que a la filla (reconeguda) del monarca emèrit la va defensar un dels bufets més prestigiosos, tothom sap que si la defensa l’hagués portat l’estudiant de primer de dret més inútil de la Universidad Rey Juan Carlos, el resultat hagués estat el mateix. Per molt que Miquel Roca hi hagués donat el màxim suport jurídic, si l’advocat defensor hagués estat una pedra, la infanta hagués quedat igualment absolta. Al cap i a la fi, la saviesa popular (i les magistrals interpretacions reials de Toni Albà, el rei de la comèdia) sap que si, al ritme de Gene Kelly i singing in the rain, “cae mierda sobre el rey /aunque a mi no me importa / pues me ampara la ley” , el resultat és previsible. Al cap i a la fi, el pack de la monarquia semblava la condició necessària imposada pel Pol Pot d’El Ferrol perquè els militars no afusellessin 26 milions d’espanyols. I, per tant, avui, més que Règim del 78, n’hauríem de parlar del Règim del 39 x 2.
Com a historiador, recomano vivament visionar els discursos de Nadal de l’Emèrit fets al llarg del seu regnat. Avui convertit en caricatura (i amb Valtònyc perseguit i exiliat per cantar fets contrastats), aquelles paraules buides, aquelles mentides, aquell cinisme ampul·lós, resulten una prova fefaent del frau monumental que va representar la Transició. Una Transició on els periodistes sabien, i callaven. I encara avui, en un moment en què la pandèmia tapa problemes extremadament importants, encara sobta com els casos que van transcendint sobre l’origen opac de bona part dels seus ingressos, els possibles fills il·legítims, alguns episodis biogràfic poc aclarits, els dubtes sobre el seu paper durant el 23-F, les maniobres financeres i fiscals de la seva fortuna, i un reguitzell de fets i conceptes que deixarien aclaparat el mateix Shakespeare, no obren amb prou contundència portades o telenotícies. En qualsevol cas, la involabilitat constitucional, aquesta figura heretada de les lleis i tradicions franquistes, pot protegir-lo de les responsabilitats civils i penals, en cap cas de les morals.
Les noves dades que es van filtrant, normalment de mitjans estrangers cap aquí, indiquen que els escàndols econòmics s’amplien a diverses persones de la família en actiu. Més enllà d’alguns tribunals que semblen més pendents del que canta Valtònyc o Pablo Hásel o de persones que fan servir les planes de l’Hola per encendre les llars de foc, la idea de targetes black borbòniques en un moment en què milers de persones passen fred i gana o no tenen sostre haurien de generar un efecte brioix. S’atribueix a Maria Antonieta la resposta a un grup de mares que es queixen que no poden donar pa als seus fills, “Si no tenen pa, que mengin brioix”, com a un dels desencadenants que va portar moltes testes reials a un cistell. L’aporellos decretat pel titular de l’estat en aquell discurs del 3 d’octubre hauria de canviar de bàndol. De fet, a Catalunya, no poden passejar-se pels carrers sense buidar-los prèviament gràcies a una extensa guàrdia pretoriana, sovint administrada per una Generalitat que no sap actuar amb dignitat des de fa tres anys. No hauríem d’oblidar, en tot cas, que la monarquia és, avui per avui, un dels principals problemes del país. Si l’emèrit vol passar el Nadal en família, potser que sigui la família que es desplaci cap al Golf a fer-li companyia amb un bitllet només d’anada.