La citació del president Jordi Pujol a l’Audiència Nacional dilluns, a dos quarts de deu del matí, per constatar si pot o no declarar, pot tenir moltes explicacions. Una, pot ben bé ser que, atès de com ha anat la pràctica de la prova, de moment, s’hauria de fer una maniobra orquestral per condemnar-lo; i, per tant, imposar-li la pena del Telenotícies per complir amb l’expedient. És a dir, que s’ha fet tot el protocol per exonerar-lo de qualsevol responsabilitat penal al·legant que no el poden jutjar pel seu estat de salut, que és prou habitual entre persones de 95 anys. També, podria ser que, i entrant en el terreny de l’especulació més agosarada, que el volen fer anar a declarar, per posteriorment, absoldre’l.
Però si hi ha una cosa de la qual estic fermament convençut és que el fan anar a Madrid perquè, simplement, és català. De fet, el president del Tribunal, José Ricardo de Prada, identificat amb la línia més progre de la magistratura, és l’exemple del que uneix bona part del poder espanyol, l’anticatalanisme. Un anticatalanisme que enterboleix una carrera, a priori, respectuosa amb el seny ordenador de les garanties dels processats. I, més, en un cas, on l’origen polític i el suport incondicional de la claveguera ha estat protagonista.
Ricardo de Prada va ser objecte mediàtic pel seu famós vot particular contra l’arxivament de la causa dels vols de la CIA a Espanya, amb presos cap a Guantánamo. Es veu que, per al magistrat, els presoners que feien els nord-americans, vergonyosos, per altra banda, mereixen més respecte que no pas un expresident de 95 anys, que, per sort o per desgràcia, l’Estat considera com una mena de pare intel·lectual del Procés (TM).
Com a exemple, fa gràcia escoltar l’advocat de l’Estat en els interrogatoris als testimonis que havien fet negocis amb el seu fill, quan formula la pregunta: “Però vostè no sabia que feia negocis amb un dels Pujol de Catalunya?”. Només la construcció de la frase evidencia la incomprensió abismal no només de la figura de l’expresident, sinó del que és el país.
Insisteixo a afirmar que, per exemple, si Carlos Mazón fos independentista, faria mesos que estaria empadronat a l’Audiència Nacional. O Ayuso, amb la catàstrofe de les residències. Però ni Mazón ni Ayuso, com molts altres, no formen part del Grup Objectiu Identificable de Persones, GOIP, que va brandar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea per dubtar raonablement d’algunes decisions contra membres del moviment sobiranista.
En qualsevol altra circumstància, la decisió hauria estat una altra, perquè, en general, el sistema judicial espanyol és un sistema homologable internacionalment. Ben segur que per a qualsevol altra persona, l’Audiència Nacional n’hauria tingut prou amb els informes forenses de Barcelona. Però, ai las, hi ha un component català que fa canviar el criteri general. Ara, al president Pujol li podrem dir Molt Honorable GOIP.
