Pedro Sánchez li va dir al govern de Catalunya la setmana passada que la “taula de diàleg” se la poden pintar a l’oli perquè ara hi ha coses més importants. El seu to i el seu posat era el del que es mofa obertament del criat. Un somriure foteta del qui sap que no li passarà res acompanyava les seves paraules. L’amo, pensa, té tot el dret del món a enganyar qui li neteja les sabates. Perquè aquesta exactament la feina que fan els polítics catalans quan tenen un homònim de Madrid al davant.
Encara és l’hora que aquestes declaracions del president espanyol hagin motivat cap reacció significativa per part d’algun dirigent d’Esquerra i Junts. Els enganya amb llums i taquígrafs i els altres callen i fan veure que no passa res. Cap d’ells protestarà de forma rotunda, cap amenaçarà trencar res i cap li cantarà les quaranta públicament per mentider i trampós. Això mai no ho fa mai aquell esclau que viu gràcies al favor i a la condescendència del senyor. Veure que Pere Aragonès ha esdevingut la màxima autoritat política de Catalunya, és la millor prova del que acabo d’afirmar.
Si encara hi ha catalans que pensen que alguna cosa amb dignitat pot sorgir de les decisions de l’actual Govern de Catalunya, mereixen que Espanya els continuï enganyant eternament. Si no saben veure que la indigència patriòtica dels dirigents de l’independentisme de nòmina oficial ens deixa despullats davant l’enemic, és que tenen pa a l’ull o aspiren a un lloc en la menjadora de la partitocràcia. Fins que no entenguem que mantenir en el poder amb els nostres vots a uns impotents polítics és la millor recepta per desaparèixer com a poble, no tindrem cap oportunitat per regenerar res. Tot està tan podrit que només justifiquen les polítiques del nostre govern aquells que cobren una “pagueta” oficial.
Potser molts catalans no saben o no volen llegir l’actual situació política. Personalment, no puc defensar-los o justificar-los tot dient que són víctimes de la propaganda de TV3. Som ja massa grans per a no saber que els reis són els pares. Per molts anys que ens hagin volgut fer creure que el destí dels catalans és callar i pagar, arriba un moment en què la dignitat d’un poble ha d’estar per sobre de pors i d’interessos personals. No ens avergonyeix que sempre ens enredin?
Els espanyols ens coneixen molt millor del que pensem. Saben quines són les nostres febleses i ho aprofiten en tot moment. Ara mateix, són conscients que dominen absolutament la situació. No tenen cap oposició. Els polítics de casa pendents de no rebre cap citació judicial i tenir assegurat el sou de cada mes, els carrers del país tranquils i sense aldarulls, els catalans amoïnats pels efectes econòmics i socials de la pandèmia i la “carpeta” catalana arxivada internacionalment. Sens dubte el millor escenari per acabar definitivament amb el “problema catalán”.
Amb tot, saben que només una cosa pot trencar el seu pla: el sorgiment de nous lideratges. Per això faran mans i mànigues per tal de mantenir i donar corda als actuals responsables de la Generalitat. Ells són la millor garantia que la colònia catalana continuarà fidel a Espanya. Tot i això, no poden evitar mofar-se d’ells i de tots nosaltres. Fins quan?
