Les properes eleccions seran un moment transcendental per a Catalunya, una ocasió única en els darrers vuitanta anys. Es donen les condicions subjectives i objectives que demanaven els clàssics per fer la revolució. Hi ha una majoria de catalans independentistes. Sabrem quants són quan les eleccions se celebrin, perquè fins ara ha estat un misteri gràcies a la tirànica prohibició espanyola de fer un referèndum per esbrinar-ho. D’altra banda, les condicions objectives: mai en vuitanta anys el règim espanyol ha estat tan afeblit, deslegitimat i destarotat perquè no té cap “política catalana” que Europa pugui acceptar. I no sap què fer per acabar amb el “problema català” sense mostrar la seva cara real d’Estat franquista que deriva la seva “legitimitat” d’un genocidi amb què somnien alguns militars espanyols. Desig de genocidi que deu ser compatible amb la democràcia de la irrepetible senyora ministra de Defensa… de defensa de la part més fosca i odiosa del feixisme espanyol: l’exèrcit espanyol.
Si aquella majoria es confirma a les eleccions, Catalunya es trobarà en una situació històrica transcendental. Com d’històrica i de transcendental dependrà de la correlació de forces dins l’independentisme entre l’independentisme unilateral de JxC i l’independentisme de la bella dorment del bosc d’ERC. I això de la bella és una forma de parlar.
No podem preveure quina serà la situació el 15-F, però serà una de no-retorn i, siguin quines siguin les conseqüències, tothom serà recordat pel que faci o deixi de fer en uns dies on Catalunya es jugarà la seva supervivència a llarg termini. Tots els actors i actrius actuals seran cridades a respondre de la seva posició en el moment de la declaració d’independència i les seves seqüeles.
Queden dos mesos onhaurem de navegar a bolina contra els vents fètids de la campanya electoral més bruta que hagi vist el cel, a càrrec de la guàrdia pretoriana i els geníssers d’ERC que controlen els mitjans de comunicació i decideixen qui parla i qui no a Catalunya per estricte ordre d’afalagament del Líder Suprem. Els déus de l’Olimp ens siguin favorables perquè ens juguem molt. Ens ho juguem tot, nosaltres i l’enemic. Tanmateix, hem d’anar amb cura, car no sabem quants de nosaltres estan en realitat amb l’enemic ni amb quants quintacolumnistes ens trobarem. El 15-F ho sabrem.
Els de la campanya bruta d’ERC estan literalment desfermats i destarotats. Diumenge passat es va publicar, editada, una entrevista al MHVP Junqueras, una peça acabada de retòrica jesuítica que començava atacant JxC per haver atacat ERC, un cas clar de petició de principi, per dir-ho refinadament o de bullying de barri, per dir-ho ras i curt, si no fos perquè també és una grollera manca de veracitat. És ERC qui hauria d’aturar els constants, malvestats i sovint ridículs atacs a JxC com és de domini públic. Les jeremiades usuals entre els tertulians unionistes als mitjans públics catalans (gairebé tots) que els partits independentistes no haurien de barallar-se, són desvergonyides llagoteries a ERC per fer-la passar per independentista, quan els republicans són tan independentistes com un moniato, i un moniato espanyol.
Si l’entrevista començava amb una peça de teatre de l’absurd, quasi com “la cantant calba”, amb un retret “boomerang”, acabava amb una nota de reconcentrada i impotent mala llet (nosaltres tenim principis; no sé si altres poden dir el mateix) que deixa clar que l’odi d’aquest home a l’independentisme és abissal i l’està consumint per a dins.
Fa més de tres anys que el MHVP Junqueras és a la presó. Encara que vivim a l’època de la informació i la comunicació, tothom en les seves facultats us dirà que un home tancat a la presó tres anys perd el contacte amb la realitat perquè no en té de directe sinó indirecte, a través de notícies portades i interpretades per tercers. És racionalment impossible que una persona en aquesta situació pugui dirigir, molt menys liderar, cap projecte col·lectiu al carrer. La conclusió és que, si l’interessa el futur de Catalunya, hauria de fer un pas al costat. Això ho sap tothom, però ningú no gosa dir-ho perquè tota ERC és una estructura absurdament piramidal, d’interessos creats, que depenen directament de les decisions omnímodes d’un home que fa tres anys que viu al marge de la realitat, fins i tot barallat amb ella.
Sembla una mena de bogeria.
I, sí, com murmura Polonius al Hamlet de Shakespeare, “és bogeria; però hi ha mètode en ella”. Quin mètode? El desig desfermat de Junqueras d’abassegar tot el poder personal a Catalunya al preu que sigui; el mètode per dur Catalunya al desastre, només mogut pel seu comburent egotisme.
40 
20 
