Una setmana més, el termòmetre de la sociopolítica catalana passa pels tribunals. Per una banda, les declaracions dels acusats donaven pas a la recta final del judici contra els exconsellers de Salut Alba Vergés i Josep Maria Argimon, i per l’altra, la reobertura dictada per l’Audiència de Barcelona contra els tres mossos d’esquadra que estaven al passeig Lluís Companys el dia del retorn fugaç del president exiliat, Carles Puigdemont.
Són dues situacions ben extravagants. Més enllà que hi va haver parts, moments i decisions de la gestió de la pandèmia -com un confinament legalment dubtós- certament millorables, no seria pas el cas de la vacunació. De fet, l’operatiu de la macrooperació de vacunació va ser una obra de veritable enginyeria social i en el qual, la sanitat pública va tenir l’oportunitat d’excel·lir.
En qualsevol altre país del món, els implicats en l’organització de la vacunació estarien pronunciant conferències; aquí, en canvi, seuen al banc dels acusats. Tot plegat gràcies a una instrucció, pensada més des del ventre que des del cap, esperonada per sindicats i parasindicats del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil amarats més de fanatisme que del seny que suposa el dret.
I, sobretot, potenciats per l’acció de la fiscalia, que ha fet un paper galdós en tot aquest procés. Com a mínim, la fiscalia no va abonar la tesi del delicte contra els drets dels treballadors, com sostenien les acusacions populars i la instructora, perquè tècnicament era del tot insostenible. I més, en una sala seriosa com és la sisena de l’Audiència de Barcelona.
Total, un director de serveis, una exconsellera i tres metges han estat sotmesos a un llarguíssim procés judicial que no tenia ni cap ni peus. Com s’ha trobat a faltar una guerra oberta dels col·lectius sanitaris d’aquest país contra aquest judici que frega l’escàndol. El Col·legi de Metges, aquesta mena d’institució que ni s’ha preocupat que els seus col·legiats entenguin la llengua dels seus pacients, no n’ha fet cap batalla ni cap debat públic. Cap sindicat, cap entitat, cap representant d’aquests serveis essencials n’ha fet soroll.
Passa exactament el mateix que amb els tres Mossos, que l’únic delicte que haurien comès és tenir una suposada relació amb Puigdemont que, per a alguns, és més dolent que el pare dels germans Dalton. I ja se sap que hi ha un article encobert i general del Codi Penal que promulga com a sospitosa qualsevol contacte amb el president a l’exili. Em sembla que Santos Cerdán o Zapatero en podrien explicar alguna cosa.
Si la causa s’hagués reobert per haver atonyinat independentistes, els sindicats de la policia que comanden Josep Lluís Trapero i l’intendent Toni Rodríguez haurien posat el crit el cel i s’haurien personat amb els millors lletrats d’aquest costat del Mississipi. Tot plegat fa vergonya aliena com es deixen al camp de batalla els caiguts en el combat.
