Va quedant enrere el llarg cap de setmana del Primer de Maig i millor, si no volem deprimir-nos, que ens estalviem fer cap enquesta sobre el significat i sentit d’aquesta celebració. Si ens posem a recordar els seus orígens, vinculats a la lluita per la jornada laboral de vuit hores i a la protesta per la repressió dels moviments obrers i d’esquerres, hem de viatjar cap a finals del segle XIX, a un passat que s’assembla al nostre futur més del que voldríem…
Els que ja tenim una certa edat recordem aquelles impressionants manifestacions a la Plaça Roja de Moscou, per exemple, que tenien les seves rèpliques a moltes grans ciutats del planeta i també a casa nostra. En aquesta diada, sempre una mica forçada, tocava plantejar reivindicacions de millores socials i exhibir una imatge de força al carrer, especialment en les dècades de la guerra freda i la tensió entre el món occidental i el soviètic. Era el ritual progressista i esquerranós.
Però ara, senzillament, l’1 de maig ja no té cap mena de sentit. No és res més que l’excusa per muntar un cap de setmana llarg o un bon pont, segons els anys.
Tanmateix, posats a buscar-li tres peus al gat, potser sí que aquesta prehistòrica diada ens pot ajudar a aclarir-nos una mica. Per exemple, preguntant-nos què redimonis és això de ser d’esquerres o progressista. Una etiqueta que es posa alegrement i que potser, potser, hauríem de repensar. Com la d’indepe, vaja.
Les esquerres en sentit clàssic, és a dir, la socialdemòcrata i l’extrema esquerra, es van evaporant a mesura que passen els anys. Conserven alguns eslògans, no han oblidat del tot la lletra de “La internacional” ni han perdut el gust per les banderes roges, però s’han desdibuixat absolutament i han renunciat al seu paper de protecció del poble i de barrera davant els abusos dels poders econòmics. Justament el que era la seva raó de ser: partits i sindicats “d’esquerres” són ara maquinàries de poder i ambició, amb idearis que recorden vagament els seus fonaments i una certa necessitat, de tant en tant, de reforçar el seu perfil progressista, però sense passar-se.
Així, a través de la rendició de les esquerres, és com hem arribat a la descomposició de la societat del benestar, que era una magnífica hereva de la guerra freda i que ara és víctima de la victòria inqüestionable del capitalisme més fosc, abusiu i globalitzat.
Les desastroses polítiques d’habitatge, l’erosió continua de serveis bàsics com l’educació o la sanitat, la dramàtica pèrdua de poder adquisitiu en els darrers vint o vint-i-cinc anys, la precarietat laboral, la diabòlica gestió de la immigració com a eina per reduir sous i drets… Per aquí s’està destruint el millor model social que hi ha hagut mai a la història de la humanitat, un model exemplar que tendia cap a la igualtat, cap a la justícia, cap a la llibertat. La tendència és ara just la contrària, amb unes quantes pinzellades woke i alguns numerets de circ per entretenir les masses: el model social es degrada a tota velocitat.
Tot això ja ho sabem tots, totes i totis, oi? Potser sí, però més enllà de queixar-nos-en, no fem gaire cosa més.
Els partits i sindicats d’esquerres ens han deixat en pilotes i ja no són d’esquerres, diguin el que diguin: pur camuflatge. Però el poble també s’ha oblidat de ser d’esquerres, ha oblidat com es guanyen les lluites contra els grans poders de les nostres societats i ha caigut en una passivitat espectacular. La societat del sofà, de les xarxes socials, la tele, el mileurisme, la precarietat i les subvencions públiques és el nou model que es va consolidant i que va empobrint, dia a dia, constantment, allò que abans s’anomenava “classes treballadores”. Allò que torna a ser, cada dia una mica més, les antigues “classes subalternes”.
Antigament es deia: “Ets més ruc que un obrer de dretes”. Ara que això dels obrers ja sona a cosa superada i que les dretes s’han disfressat fantàsticament bé per entabanar les “classes populars” i deixar de semblar de dretes, la frase ja no té sentit, com el Primer de Maig. La rendició ens sortirà cara, però ens ho estem guanyant a pols. Ja reinventarem les esquerres més endavant, si ens ho permet la IA…
