No pot haver-hi bona política, política democràtica, sense principis. És a dir, sense idees ni ideologies. Les persones veiem el món de manera diferent i podem tenir interessos contraposats. Llavors, els partits i les personalitats polítiques ens fan avinents els seus principis, les seves visions del món, i nosaltres votem aquelles que ens semblen més pròxims a les nostres. Proclamar els teus principis és ensenyar també les teves intencions: allò que vols fer, allò que creus que s’hauria de fer. I els ciutadans triem també en funció de si compartim aquestes intencions. Els principis són, com ens informa el nom, el començament del procés polític democràtic, allò que el posa en marxa. Certament, no pot haver-hi democràcia, no pot haver-hi política democràtica, sense principis. Però tampoc n’hi ha prou només amb principis.
Per avaluar l’acció política, les lleis, les estratègies, cal que se’ns facin avinents els seus principis, per descomptat. I les seves intencions. Però cal també que se’ns expliquin clarament quins han estat els resultats. I si no ens els expliquen, som nosaltres mateixos, els ciutadans, els qui ens hi hem de fixar. Perquè l’acció política pot perseguir una cosa i provocar-ne de fet una altra. De vegades fins i tot exactament la contrària. El paper ho aguanta tot. Hi ha lleis que quan les llegeixes acabades de sortir del forn et semblen fantàstiques, acadèmicament perfectes, amb tots els ets i uts que marca la teoria. I quan les apliques i les portes a la pràctica resulta que no aconsegueixen els resultats que es buscaven o s’aconsegueixen efectes que no es buscaven. De vegades perquè l’aplicació està mal feta, tècnicament mal feta. Però de vegades també perquè en aquell disseny que sobre el paper no podia fallar de cap manera, quan l’apliques sobre una realitat complexa sense haver previst totes les caramboles que pot generar, ja hi havia els defectes, les mancances i els oblits que fan que es fracassi estrepitosament.
La història és plena d’accions polítiques o de lleis aprovades que figurava tenien unes intencions magnífiques i han provocat efectes desastrosos. O que proclamaven intencions en una determinada direcció i van provocar efectes en la contrària. No tan sols la història, també el present. L’anomenada llei del “sí és sí” va provocar alguns efectes reals i tangibles contraris a les seves intencions. La llei d’amnistia es va aprovar com a part d’una política que proclamava unes determinades intencions i els efectes no han estat els que es deia que es volien (no sé si els que realment tots volien). Fa no sé quants anys que, conscients que l’accés a l’habitatge és un problema molt greu a la nostra societat, es dissenyen polítiques i accions legals per corregir-ho. La intenció és indiscutiblement bona. Les idees en les quals s’encarna ja són més discutibles: hi ha qui intentaria aconseguir aquest objectiu d’una manera, hi ha qui ho intenta d’una altra. Però els efectes no han estat bons. Són faves comptades. I de vegades han estat obertament contraproduents. Si regules a la baixa els preus dels lloguers, aconseguiràs que hi hagi més habitatge a millor però no que hi hagi menys habitatge encara a preus massa alts? Potser per aconseguir uns efectes a la mesura de les intencions proclamades feien falta altres polítiques o altres lleis, que parlessin també d’altres coses que afecten l’oferta i la demanda d’habitatge. Potser s’ha preferit unes polítiques fotogèniques i de bon vendre, però que no aconsegueixen els seus objectius, que unes de més complexes i més complicades d’implementar, però que potser serien més efectives.
Una llei ineficaç en la direcció dels principis que la sustenten o dels objectius que proclama és una mala llei. Encara que sobre el paper semblés perfecta. O és el senyal que aquests principis i aquestes intencions proclamades no eren sincers. La qüestió de l’habitatge és només un exemple, i especialment dramàtic i complicat. Però només un exemple. Diria que en el món de la política hem arribat a un moment en què parlem molt de principis i poc de resultats. Molt d’intencions i molt poc d’efectes. El debat polític ha esdevingut estrictament ideològic. Aquests són els meus, els qui tenen els meus principis, i aquests són els meus adversaris, perquè tenen els principis contraris. Ja està. I l’oferta política ha esdevingut una oferta només de principis, de posicionaments i de discursos ideològics, d’identificació gairebé hooligan a favor d’uns i en contra d’uns altres. Si vols guanyar eleccions, busca’t uns bons principis. I sí aquests no agraden prou, busquen uns altres. No cal que després –si has tingut ocasió de governar- demostris els efectes positius de les teves polítiques. Això és cosa dels gestors. Aquí parlem només de principis, d’ideals, d’identitats polítiques.
Treuen els resultats, eles efectes, de l’avaluació de les polítiques i de les lleis és, a parer meu, a més d’erroni, perillós. Perquè els resultats i els efectes no són de paper, són tangibles, mesurables, demostrables. Les intencions no ho són. A l’hora de proclamar intencions i principis és fàcil enganyar. A l’hora de veure quins han estat els resultats, és més difícil. Si la política és una confrontació de principis, només importa el discurs. Si la política és una confrontació també de resultats, importen també les dades. Si em permeten la frivolitat, passa com amb les normes del futbol: si unes mans només són falta quan són voluntàries i no ho són quan són involuntàries, els àrbitres van de bòlit, perquè això de la voluntat va per dins de les persones, és molt difícil de mesurar. I les voluntats poden ser fingides, impostades. En canvi, si és falta sempre que toques la pilota amb la mà, aquí ja hi ha una possibilitat de criteri objectiu: o la toques o no la toques. Aquí el Var ja té coses a dir. El Var pot constatar fets, no intencions.
Quan en una llei o en una acció política les intencions proclamades –reals o fictícies- i els resultats, sempre reals, van en direccions diferents, l’autor d’aquesta acció sol fer servir un recurs dialèctic: és que si no ho haguéssim fet això encara seria pitjor. És a dir, tornen a situar l’avaluació de les polítiques en el terreny d’allò que és impossible de demostrar, en el terreny de les hipòtesis i dels discursos. Està bé. És un terreny de la política. Però no pas l’únic terreny. Si la política és només això i abandona el terreny, també, dels resultats, dels efectes i dels fets passa a ser un pur exercici de retòrica. I molt sovint és el que és.
