A alguns ens pot semblar incomprensible l’èxit de Javier Milei a l’Argentina. L’home va esdevenir president contra tot pronòstic a finals del 2023, amb un partit polític improvisat, i ha anat aguantant els embats importants malgrat unes xifres econòmiques que no li somriuen –i que constituïen la base de les seves promeses. El país austral té més atur que abans, la pobresa no s’ha reduït significativament, i els salaris van a la baixa. És cert que la inflació s’ha reduït de forma important, passant dels tres als dos dígits, però de moment el miracle econòmic que prometia el líder populista de la serra mecànica no es veu per enlloc. Com s’explica, doncs, l’empenta que aquest diumenge ha rebut el seu partit, La Libertad Avanza (LLA)?
Fins ara, Milei tenia un suport molt exigu a la Cambra de Diputats i al Senat, atès que els comicis parlamentaris se solen celebrar a banda. Ara ha més que triplicat els escons que li donen suport, en unes legislatives parcials que li han donat una majoria inesperada a les urnes. Les enquestes anunciaven una contesa molt més ajustada, amb una tendència a la recuperació dels peronistes, que ja havien demostrat la seva força a Buenos Aires i que van decidir fer un pols decidit a l’inefable economista llibertari. Queda clar que han fracassat, com també han fracassat els sondatges, que no preveien un suport tan ampli al partit de Milei. Sembla que la demoscòpia, doncs, és el primer factor que l’afavoreix; els seus resultats sempre sorprenen, i el seu suport popular sol ser superior al que calculen els experts –allò que alguns defineixen com l’angle cec de l’opinió pública.
D’altra banda, més que una escombrada del president actual, les eleccions també es poden llegir com l’enèsim escac al peronisme. Aquest moviment polític, que tant ha marcat el país austral, és encara molt arrelat, però és vist per una part creixent de la societat com el responsable principal del desastre argentí. Quan Juan Domingo Perón va irrompre en escena, als anys 1940s, el país tenia uns indicadors econòmics de primer món, tant en renda per càpita com en exportació, ocupació i benestar. Passades unes quantes dècades d’influència peronista, amb un peculiar model estatalista, paternal i cabdillista, la nació sud-americana s’ha convertit en un cas lamentable de crisi perpètua, inflació galopant i corrupció política. Milei s’ha tret de la màniga l’eslògan de “Llibertat o comunisme!”, i malgrat tractar-se d’una expressió incorrecta i simplista, el fals dilema li ha funcionat. Molts argentins estan farts dels subsidis, els favoritismes i el clientelisme típic del peronisme tradicional.
A més, Milei encara no ha perdut l’aurèola de rupturista. El seu discurs antiwoke, les seves invectives contra l’esquerra oficial (los zurdos) i contra el pes excessiu de l’administració, encara fan forat en els electors. Com a novetat, en aquesta ocasió ha rebut el suport explícit de Donald Trump, que just abans de la votació va oferir un ajut substancial per mantenir el peso argentí. Els rivals ho van qualificar de xantatge o ingerència, perquè l’inquilí de la Casa Blanca va condicionar el seu suport financer a l’obtenció d’una victòria clara de l’inquilí actual de la Casa Rosada. Amb tot, Javier Milei no va perdre la compostura, va acceptar amb un somriure el suport ianqui i va seguir al peu de la lletra les recomanacions del govern nord-americà. És a dir, va moderar el discurs, va oferir diàleg social i va llimar la seva agressivitat habitual.
El president argentí, doncs, ha passat amb nota la seva revàlida, i sembla que aguantarà sense problemes fins al final del mandat; no podem descartar que es torni a presentar i torni a guanyar d’aquí a uns anys les eleccions presidencials. Segurament veurem un Milei més ponderat, més presidencial, que abaixi el to de la confrontació i busqui alguns pactes econòmics i socials. Amb algun estirabot ocasional per tal d’animar els seus hooligans, però aspirant a afiançar la imatge de seriositat i l’estabilitat en tots els sentits. Si ho aconsegueix, pot acabar sent imbatible durant molts anys, atès que el canvi que representa, com ell mateix assegura, té un punt cultural. En el sentit que vol capgirar la cultura política i l’ètica del treball a l’Argentina.
És en aquest registre, el del canvi de valors, on Milei l’encerta més. Ell ho escenifica de forma caricaturesca, en part perquè el seu país és un teatre d’extrems. I sens dubte, moltes de les seves polítiques i actituds són simplement funestes. Però és en aquest terreny on, modestament, crec que ens hauríem d’aturar a prendre nota del fenomen. Hi ha molta gent esperant, arreu del món, líders que ens ajudin a abandonar una societat de penques per encaminar-nos a una societat de pencaires. L’estat del benestar no pot caure en la mentalitat de la dependència crònica ni de la queixa fàcil ni del favor corrupte. Si volem conservar la prosperitat, i assolir una cobejada justícia social, cal que l’administració i la política no es rovellin, i que l’estat no acabi esclafant el benestar.
