Aquestes eleccions regionals del 12-M no van d’independència ni de revolta ni de rendició, per si algú s’ho havia cregut, sinó d’una cosa més grisa: la gestió del mentrestant. Mentrestant, què? Doncs molt senzill: Mentrestant, tot. Mentrestant, guanyem temps.
Mentrestant ens anem aclarint. Mentrestant veiem com acaba això de l’amnistia i com continua la implacable repressió judicial. Mentrestant pensem què recoi fem amb la sequera. Mentrestant se’ns acut com enterrar dignament el procés sense que es noti massa. Mentrestant esperem les eleccions a Euskadi i Europa. Mentrestant posem la pista d’aterratge per a l’exiliat Puigdemont i procurem que s’estavelli una mica, però no massa. Mentrestant veiem com els valencians i mallorquins afronten l’ofensiva colonialista… i si se l’empassen o es revolten. O mentrestant intuïm com poden acabar les guerres d’Ucraïna i Israel… i si Putin i els ineptes polítics europeus, amb l’ajut de Trump i Biden, ens empenyen a una nova guerra europea.
Hi ha moments, a la vida, en els quals el més segur és quedar-se en el mentrestant i anar fent. No és molt excitant, però tampoc no empitjora gaire les coses.
Qui millor representa el mentrestant a Catalunya i a Espanya és el duo Oriol Aragonès & Salvador Sánchez. Un duo també conegut pel nom artístic alternatiu de Pere Junqueras & Pedro Illa.
Tenen a la vista uns resultats electorals que, sumats, els situen al voltant dels 66 diputats, segons les enquestes, auguris, horòscops i profecies que cadascú cuina a la mida de la seva gana o de la seva por.
Això seria prop de la meitat del Parlament regional i hi podrien afegir, sense cap problema, com a torna per acabar de fer el pes, els Comuns/Sumar, que van de camí cap a la irrellevància i no es poden posar estupendos: com a molt, poden aspirar a ser socis de propina. Amb una mica d’habilitat i sense trepitjar tots els ulls de poll al mateix temps, això permetria aparentar que es governa amb perfil baix, donar una mica d’aire al govern malferit de Pedro Sánchez… i mentrestant guanyar temps, abans que arribi el terratrèmol Ayuso, que ja vindrà.
Hi ha mil maneres d’encaixar les peces amb una mica de xerrameca ben dissenyada i brodada. Mil maneres de fer veure que la situació exigeix sacrificis, realismes i pragmatismes a contracor, pel bé del país i de les presumptes, sempre presumptes, polítiques progressistes al servei de la gent, que mai no se sap quina mena de gent és, igual que no s’acaba de veure mai com progressa.
Partit d’ordre amb partit d’ordre, tots en hores baixes, posicionant-se com un mal menor i inevitable.
Sap greu dir-ho, però no és moment per a aventures ni experiments. I no hi ha força ni ganes per a cap nou torcebraç amb el brutal poder madrileny: ja arribarà el moment, quan ens refem de l’esgotament. Ara toca ordre i una mica d’avorriment: aquesta pot ser la música. No és cap bestiesa.
Que ningú no esperi cap castell de focs de màrqueting electoral. Un nou finançament regional no se’l creuen ni ells. El federalisme és una presa de pèl gastadíssima. I tampoc no els serviran el corredor mediterrani, l’aeroport, els trens de Rodalies… ni molt menys portar el Senat a Barcelona, un dels millors acudits del règim del 23-F. I de la sequera, millor no parlar-ne, que ja se’ls ha vist tot el llautó a tots.
No tenen pirotècnia disponible. I saben que Puigdemont és més sexy políticament que el duo Pere&Oriol o el duo Pedro&Salvador: posa més catxondos moltíssims catalans, fa venir ganes de repartir bufetades de venjança catalana… Però també és cert que genera molts, molts dubtes. I molts anticossos a tot arreu.
El mentrestant té moltes probabilitats de ser el parèntesi que molta gent valora com a necessari, una sortida poc gloriosa, poc excitant, entre extrems que no tenen ni idees clares ni projecte ni lideratges sòlids. Amb un perill claríssim: que mentrestant gestionem el mentrestant ens quedem eternament en el mentrestant… Però això ho haurà de resoldre una altra Catalunya, no la que ara mateix tenim i que amb prou feines estem aguantant dempeus.
