Per primera vegada en molts anys, l’esquerra francesa és a punt d’aconseguir un triomf important. Des dels temps de d’Hollande que tot semblava immers en un mar de fragmentació i consignes a la deriva; però Jean-Luc Mélenchon ha fet un miracle, i a més ho ha aconseguit des de l’ala radical, no pas des de la moderació, aplegant ecologistes, comunistes i extrotsquistes com ell mateix. L’home que el 2008 va trencar amb els socialistes i va anar construint una alternativa radical, està veient com les urnes cada cop li somriuen més.
Ara és a un pas de guanyar les legislatives, i encara que no quedi el primer, segur que amenaçarà la majoria absoluta del president Macron. A les presidencials de l’abril ja va estar a punt d’emergir en un notable segon lloc, per davant de l’extrema dreta de Marine Le Pen, la qual cosa li hauria valgut una segona ronda a disputar contra el mateix Macron. Avui en dia, l’establishment republicà francès sembla més amenaçat pels insubmisos de Mélenchon que no pas pel Front Nacional d’uns ultranacionalistes que s’han anat atemperant per aproximar-se cada cop més a una dreta conservadora respectable.
La fórmula dels insubmisos
Quines són les claus d’aquesta puixança tan impressionant? La fórmula és prou clara; havent detectat que la ultradreta estava robant els vots obrers i pagesos, aquesta nova vella esquerra va decidir deixar-se d’estètica i tornar als orígens. És a dir, la defensa del que a França i bona part del món s’entén com a consignes clares de l’esquerra socialista. La confiança en el sector públic, alguna nacionalització, impostos als rics i, sobretot, els drets sindicals. Hi ha hagut tant malestar per les retallades, la reforma laboral i la liberalització del mercat, que aquest retorn al moll de l’os de l’esquerra, o sigui la defensa de l’estat del benestar, ha resultat ser una recepta guanyadora.
Hi té molt a veure, en aquesta dinàmica, el rastre devastador que ha deixat la correcció política i els tics progressistes més innovadors. Mélenchon i els seus no defensen una esquerra impecable, ni censuradora, ni acadèmica. Volen vots. No neguen ni els drets LGTBI, ni el feminisme, ni l’autonomisme regional, ni l’anti-racisme ni l’ecologisme del segle XXI. Ho admeten i ho abracen tot, però no ho posen al centre del debat. Al centre hi posen els salaris, els hospitals, les escoles, les pensions… Com es feia tota la vida a l’hexàgon francès. Fins i tot quan han volgut cancel·lar Mélenchon amb algun debat, com les acusacions d’antisemita que se li van formular fa un temps, ell no s’ha arronsat gens. Va tancar el debat declarant que no es deixava pressionar per ningú i que França no havia de demanar perdó per l’holocaust, perquè els que el van cometre van ser els nazis i els pétainistes, no pas la França republicana.
Jean-Luc Mélenchon és tan francès i tan jacobí i tan republicà, que vol fundar una Sisena República francesa, així com qui no vol ser menys que el general De Gaulle en persona. En aquest aspecte, el personatge no ha mostrat cap mania i ha reclamat el patriotisme francès, d’esquerres però francès. Altre cop ha interpretat que la millor manera d’aturar la sagnia de vots cap als lepenistes era ser una mica lepenistes. No només en temes com l’antisemitisme. L’home és capaç de burlar-se dels accents de gent que parla francès sense la puresa reclamada a la llengua de Molière; i accepta l’ensenyament de les anomenades llengües regionals però no pas de l’autonomia política de les regions. Tot té un límit, i a França el límit es troba en la bandera tricolor.
També s’ha copiat el seu euro-escepticisme dels nacional-populistes de tants altres indrets, des de la Gran Bretanya a Polònia. Europarlamentari durant vuit anys, ha entès que repetir la retòrica oficial de les bondats d’Europa no li aportaria gaire benefici. Ha escollit la via progressista, però; més que centrar-se en la pèrdua de poder nacional, el que més ha criticat són les polítiques neoliberals que s’han imposat des de Brussel·les i que, segons ell, tant de mal han fet als treballadors francesos i al país en general. Bona part dels agricultors li han aplaudit aquestes posicions, sense necessitat d’arribar als espectacles públics de José Bové –amb qui s’ha entès força bé.
Al capdavall, Mélenchon i el moviment de La França Insubmisa han redescobert l’encant del que a casa nostra algú va batejar com l’esquerra de debò. Els que sense cap rubor reclamen una “redistribució massiva de la riquesa per tal de generar igualtat.” Sense cap por a les tècniques populistes del nacionalisme ni, per damunt de tot, cap por a la correcció política. Tant el líder com bona part dels dirigents de la France Insoumise diuen més o menys el que pensen, i connecten amb tots aquells que, més enllà de si el que defensen és factible, també ho volen de veritat.
Això ha convertit a Mélenchon en l’estrella emergent de la política francesa, tot captant una gran popularitat, especialment entre els joves. El problema és que la nostra jove promesa té 70 anys, i per exemple Macron en compte només 44. Però al capdavall, avui dia la medicina fa prodigis, i no seria el primer cop que veuríem a un veterà de les lluites dels seixanta defensant les causes dels joves que el maig de 1968 ni tan sols eren un projecte de parella. En els pròxims anys ho sabrem.
3 
1 
