Ada Colau va triar una mala setmana per dir, en referència al referèndum, que “la gent ja no està per tonteries”. Així que la pandèmia ho ha permès, l’independentisme ha tornat a prendre els carrers amb una força que ningú, probablement ni ell mateix, no s’esperava. Malgrat la divisió interna, malgrat la frustració per l’intent fallit de 2017 i malgrat els estralls anímics de la Covid19, la demanda d’independència continua forta a les institucions (tercera majoria absoluta independentista, el 14F) i al carrer (primera manifestació massiva amb mascareta d’Europa, l’11S). És important tenir en compte que l’independentisme actual és un moviment que s’ha construït a ell mateix a base de demostracions massives de força que eren una injecció de moral permanent, i en aquest sentit la pandèmia l’havia castrat. Avui la gent s’ha tornat a trobar, s’ha tornat a veure, ha tornat a dir “ostres, som molts”. I els que s’han quedat a casa i ho han vist per la TV de ben segur s’han dit “a la pròxima, hi vaig”.
Ha estat també la Diada del retorn dels presos, i especialment la del retorn de Jordi Cuixart. El líder d’Omnium no té competidor quan es tracta d’encomanar moral de victòria, i a més, el seu discurs és una síntesi quasi perfecta dels dos camins estratègics que divideixen l’independentisme i que sovint simplifiquem amb les expressions “ampliar la base” i “confrontació”. Cuixart ja fa temps que va resoldre en positiu la contradicció entre els dos camins dient allò de “hem de ser més i més determinats”, i potser per això és ara mateix l’única figura de consens dins del moviment. Les imatges de la seva arribada a la capçalera de la manifestació, provocant un augment immediat de la temperatura ambiental, ho diuen tot.
Probablement, quan vostè llegeixi aquest article els partits i els seus entorns mediàtics ja estaran intentant escombrar cap a casa amb lectures sobre l’èxit de la manifestació que reforcin el seu relat particular. Tothom dirà que aquest 11S avala o reforça la seva estratègia, i tots tindran una mica de raó perquè tots havien demanat als ciutadans que avui sortissin al carrer. A curt termini, però, la imatge d’una manifestació massiva pro-independència a pocs dies de la reunió de la taula de negociació és un regal per a Pere Aragonès. Tant per a la part catalana de la taula com per a l’espanyola, no és el mateix seure a negociar amb el marc mental de “la gent ja no està per tonteries” que no fer-ho amb les imatges encara fresques del centre de Barcelona a petar d’estelades. La gran paradoxa per als sectors independentistes contraris a la taula de diàleg és que, mentre hi hagi una negociació oberta amb l’estat, com més mobilització hi hagi al carrer més força tindrà l’estratègia negociadora d’ERC. La política és complicada.
