“On quedem per sopar aquesta nit”?, “sobretot, allà on no hi hagi guiris”. Aquesta és una de les converses cada dia més habituals entre barcelonins. Una simple pregunta quotidiana, i la seva resposta, demostren un determinat clima col·lectiu que viu el Cap i Casal. Creix la sensació d’invasió turística. Som els únics?
La setmana passada coneixíem una notícia respecte a l’illa grega de Santorini que podia semblar una broma macabra. Un dels seus regidors, davant l’arribada de 17.000 creueristes, recomanava als seus habitants confinar-se a casa per estalviar-se haver de conviure amb aquell exèrcit armat amb bermudes, xancletes i telèfons mòbils. Existia el perill de ser devastats per les hordes de les selfies!
No podem amagar el cap sota l’ala per temps. El turisme massiu és un problema de primera magnitud en molts llocs d’Europa i del món. Comencen a sortir veus que, des d’un prisma científic i humanista, adverteixen de les nefastes conseqüències que suposa la colonització turística de molts indrets. La pèrdua d’identitat de les ciutats, un model econòmic basat en una mà d’obra barata i gens qualificada que no s’integrarà mai a la nova realitat nacional que els acull, una crida a màfies i delinqüències variades donada la gran quantitat de “clients potencials”, la gentrificació dels barris o la impossibilitat d’accés a un habitatge digne per part dels locals, són les principals conseqüències de tot plegat. Qualsevol barceloní, encara que visqui del turisme, no té més remei que reconèixer aquest escenari.
Però, a la capital catalana, el drama és per partida doble. No només són els efectes que acabo de descriure i també pot patir Praga o París, per exemple. En el nostre cas, s’afegeix la desnacionalització accelerada de la ciutat. Mireu si no com la promoció de Barcelona que fa la Casa Gran i els grans lobbies del sector, es mou sota els mateixos paràmetres que ho podrien fer Marbella o Torremolinos. No ens pot sorprendre doncs que les samarretes que ven la nova botiga del Hard Rock Café al davant de la Sagrada Família, siguin amb banderes espanyoles que embolcallen l’obra més magnífica del gran Antoni Gaudí, el qual va ser detingut a l’edat de setanta-dos per negar-se a parlar en espanyol a un policia. Pot haver-hi una cosa més grotesca i humiliant?
No cal ser un perspicaç observador que constatar que la gent de Barcelona té la sensació que va perdent la capital. Són cada dia més els conciutadans que manifesten la seva angoixa i decepció. Fer una vida dins un cert clima de catalanitat, resulta una quimera. Tampoc és estrany que la vida cultural es vagi reduint. Tot el que no siguin grans esdeveniments per omplir la metròpoli de visitants que es deixin els diners, no té cap sentit per a les nostres autoritats. Caixa cobri. Possiblement, una de les frases que millor descriu la filosofia dels polítics que han governat Barcelona les darreres dècades, la va pronunciar Xavier Trias en una entrevista durant la darrera campanya electoral: “No voleu turisme? Doncs a passar fam.”
Amb polítiques tant “motivadores” i “modernes” com aquesta que descrivia l’exbatlle, va fent forat el sentiment que cal marxar de la ciutat. “No hi ha lloc per nosaltres”, confessen molts conciutadans tot reconeixent la seva impotència per revertir la situació. Si el futur del Cap i Casal continua en mans d’aquells que són els escolanets dels grans amos de l’empresa, aquí només hi quedaran turistes capriciosos, els que hi fan de minyona i xoriços que volen fer l’agost. Què fer? Tocar el dos, pensen cada vegada més barcelonins. Quan s’hagi consumat la fugida massiva, el negoci serà rodó.
