El president de la Generalitat s’ha passat el debat de política general, el segon del seu mandat, parlant d’habitatge. És un tema cabdal que condiciona la vida dels catalans i de tots els ciutadans del món occidental. La gran majoria tenen dificultats per pagar-se el lloc on viure, i alhora hi ha molts pisos buits en mans de fons voltor que esperen el moment més adequat per posar-los al mercat. Se’n diu especulació i fa molts anys que està inventada. És una crisi que ja comença a ser antiga i que el PSC i el PSOE han convertit de sobte en la pedra angular de la seva política o, més aviat de la seva retòrica. Coincidint amb una pressió social creixent i la falta de majoria parlamentària, a Barcelona i a Madrid.
Aquí i allà necessiten els Comuns/Sumar i Podemos per governar. Però també necessiten ERC. A Madrid també necessiten Junts, però al Parlament de Catalunya els socis són els Comuns i ERC. I tots dos reclamen intensificar les polítiques d’habitatge. El finançament singular és només condició d’ERC. No és que als Comuns els sembli malament, però no és la seva línia vermella. Aquesta equació ha portat Illa, en aquest debat, a refugiar-se en un festival d’anuncis en matèria d’habitatge i una allau de xifres sobre els més de 200.000 pisos que ha promès. Fins i tot quan debatia amb ERC. Mentre es parla d’habitatge no es parla de finançament singular ni del dèficit fiscal crònic de Catalunya, que és una de les causes que limiten el marge de maniobra per invertir en habitatge i en tantes altres coses.
Aquest truc li ha permès reduir el protagonisme de l’eix nacional durant el debat, però no l’ha pogut esborrar del tot. Tanmateix, Illa té solucions per a tot quan es tracta de diluir les qüestions que no li convenen. Enfront de les reclamacions nacionals del segle XXI, que estan en l’àmbit de l’independentisme encara que l’independentisme vagi perdut i sense brúixola, la seva solució màgica és invocar catalanistes del segle XX, que en el seu moment el seu partit confrontava i que ara rescata com a representants del catalanisme bo: inofensiu –o això pensa ell– perquè reclamava més autogovern però no es movia del terreny de joc marcat per Espanya. Pujol i Tarradellas són les seves cartes per a la catxa d’aquesta partida. Fins al punt de dir obertament a Junts, en ple debat parlamentari, que ell vol ser com Pujol. El missatge implícit és classificar-lo com a catalanista bo. És recordar als juntaires que l’antic líder de molts dels seus dirigents pactava amb Espanya en lloc de proposar-se trencar-la, obviant que el context era un altre i que mai va deixar de banda la construcció de la nació. I deixant de banda que els independentistes d’ara també hi pacten. Sigui com sigui, per a Illa, com que Convergència és morta, visca Convergència. I que mani el PSC.
