El primer pensament que vaig tenir en saber la notícia que més de 700 militants demanen la renovació de la cúpula d’Esquerra, com els va passar a molts, va ser d’esperança. Esperança perquè és una mostra del poder que té la gent, en aquest cas, els abstencionistes que entenen que el seu vot no es regala a qui no els ofereix res més que no ser espanyols, encara que ho siguin a la pràctica. I esperança, també, perquè en aquest cas concret, podria significar una oportunitat per tornar la independència al centre del debat, que qualsevol persona amb una mica de senderi sap que és el que ha provocat la desafecció política entre els independentistes.
Però va ser això, el primer pensament. Perquè veient els impulsors del manifest i el diagnòstic que fan del que ha passat, és impossible esperar els canvis de fons que es requereixen per tornar a inclinar el tauler polític cap a la independència. Qui es llegeix el text veu que tot es redueix a tallar el cap a Oriol Junqueras, com si la militància no fos responsable del que ha portat Esquerra a assolir, en les eleccions catalanes, el pitjor resultat des del 2010 i la pèrdua més gran d’escons de la seva història.
És curiós que només ara, que els resultats poden fer perillar els 500 càrrecs públics que reparteix la Generalitat amb cada investidura (una xifra que és impossible no relacionar amb el nombre de signants del manifest), veiem prendre força a la dissidència. No ho van fer ni amb l’acatament del 155, ni quan es va concórrer a unes eleccions imposades per l’Estat, ni amb cap investidura dels socialistes a Madrid. I un trencament resultat de la pèrdua de nòmines públiques pot ser moltes coses, però no l’inici d’un canvi de règim, al contrari: és més aviat un moviment reaccionari a favor de l’autonomisme. No ens estranyem, per tant, que mentre protesten negociïn càrrecs amb Salvador Illa. Al capdavall, la comissió negociadora és entre els impulsors d’aquest manifest (Marta Vilalta i Josep Maria Jové, per exemple).
Perquè, si ens hi fixem, en el diagnòstic que fa el manifest sobre què ha portat a la situació actual, no hi ha ni un bri d’autocrítica com a organització i menys encara com a Govern (no en va, molts dels signants n’han format part, com ara el mateix president Pere Aragonès, la vicepresidenta Laura Vilagrà i els consellers Roger Torrent, Ester Capella o Teresa Jordà, entre d’altres). Atribueixen els resultats a canvis al país, que fan responsable dels resultats electorals amb aquesta afirmació. Per això l’escrit està ple de llocs comuns, com ara democràcia, participació, inclusió o honestedat, i insisteix en la idoneïtat d’assolir “nous consensos socials amplis per a l’exercici del dret d’autodeterminació” i de “resolució democràtica del conflicte polític amb l’estat espanyol mitjançant la negociació i el referèndum”, que ha estat en realitat el que ha prioritzat Junqueras. Per contra, defuig parlar de desnacionalització, d’ocupació, de rendició de comptes, i fins i tot d’independència, que és el que tot partit independentista ha d’encarar si realment treballa per l’alliberament del país.
Tot plegat fa molt difícil de pensar que aquesta facció d’Esquerra aconsegueixi el relleu que diu que busca. Primer, perquè la mateixa militància que ara es revolta ha permès que no existeix relleu a hores d’ara. Però, sobretot, perquè ningú més que Junqueras és capaç de defensar els principis continuistes d’aquest manifest, i ho farà en la gira a l’estil Pedro Sánchez per preparar-se per al congrés del partit de la tardor. D’aquest cinisme només en pot sortir enrocament. Per això la caiguda del règim no vindrà només de l’abstenció, que efectivament és l’esperança que l’elector fa valdre el seu vot, sinó de la gent organitzada que substitueixi lentament aquest sistema polític, comunicatiu i econòmic picant pedra durant molts anys, propiciant que quan torni a fer explícit el seu suport en una urna torni a ser un acte revolucionari.
